El documental Ciutat Morta m'ha deixat glaçada, m'ha fet ràbia, pena, tristesa, fàstic i podria ben segur afegir d'altres qualificatius. M'ha fet ràbia, molta ràbia per la intolerància i la impunitat de la policia que s'entesta en trobar culpables a unes persones sense tenir en comte la presumpció d'innocència; basant-se sobretot en el fet de ser sudaques i de la seva indumentària. Afloren els tics dictatorials dels prejudicis, jutjar abans de saber el que realment va passar: cal trobar un culpable per justificar que ens compleixen les lleis en aquest cas les ‘ordenances de civisme' de Barcelona.

Entenc que volguessin trobar als culpables del mal que havia rebut un seu company, el que no entenc és la seva manca de rigor i professionalitat, emprant mètodes que creiem superats. Sense proves tres nois son torturats i detinguts injustament. El Documental Ciutat Morta ens mostra un conjunt d'errors policials i una connivència entre la policia i la justícia.

Pena, molta pena me l'ha produïda la mort el suïcidi de Patrícia qui ni era al lloc dels fets en el seu moment i que amb un seu amic van ser detinguts a l'Hospital del Mar quan esperava ser atesa perquè havia caigut de la bicicleta. Van ser considerats sospitosos per la seva estètica i la seva manera de vestir. Deu Meu! De nou aflora el “prejudici” que no és mes que el racisme de sempre de no acceptar el dret a la diversitat. No em cap al cap que es pugui ser tant intolerant i menys per part de les persones que en principi haurien de ser equitatives.

També sento pena pel policia que va quedar tant malparat. La meva pena és barreja amb la ràbia en conèixer una miqueta la sensibilitat de Patrícia, el seu patiment sense entendre el perquè la culpaven d'uns fets que desconeixia, i alhora la seva poesia me la fa sentir molt propera al patiment de tants innocents atrapats per unes organitzacions socials que no son capaces de destriar el gra de la palla. Això em fa compartir la tristesa de la Patrícia Heras poetessa de Vida Morta que es va enfonsant en el pou de la desesperació.

El fàstic me'l produeix tot plegat a part dels prejudicis, la manca de transparència, l'interès del que no volien que el documental és conegués. Cal reconèixer però que els ha sortit el tret per la culata, i encara que no es reobri el cas, tampoc s'ha reobert el de Puig Antich, ja es tot un èxit que es coneixen més coses sobre realitats policials gràcies a Xapo Ortega i Xavi Artigues que han estat capaços de vèncer moltes dificultats per explicar-nos que a casa nostra no tot son flors i violes i que també hi ha clavegueres que cal netejar. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.