• Va ser copríncep episcopal entre el 1714 i 1737, anys de canvis substancials en l'entorn polític al sud

Foto:

El 2015 fa 737 anys de l'existència de la institució dels coprínceps, és a dir de la signatura dels Pariatges el 1278, entre el bisbe d'Urgell, Pere d'Urtx i el comte de Foix, Roger Bernat III.

En tot aquest temps s'han produït situacions excepcionals i canvis notables, però ha persistit la institució amb personalitats de tot tipus, que n'han ostentat els càrrecs. No tots han estat iguals per a Andorra. Entre ells , alguns han destacat i molt, encara que ho hagin fet discretament.

Aquest és el cas de Simeón de Guinda y Apeztegui que va ser copríncep episcopal entre el 1714 i 1737, anys de canvis substancials en l'entorn polític al sud d'Andorra.

Amb una durada de 23 anys en el seu exercici de copríncep, és el vuitè de 57 coprínceps episcopals haguts amb més durada, darrere de Simó de Guardiola (1827-1851) i Arnau Roger (1437-1461) amb 24 anys, de Josep Caixal (1853-1879) amb 26 anys, de Ramon Iglesias (1942-1969) amb 27 anys, Huc Ambrós (1580-1609) amb 29 anys, Joan Martí (1971-2003) amb 33 anys, i Pere de Cardona (1472-1515) amb 43 anys. (Vidal 1984).

Però la seva singularitat i importància no ha estat la llargada del seu mandat, ni tampoc el fet de morir a Sant julià de Lòria el 27 d'agost de 1737, sent potser l'únic copríncep mort a Andorra.

Nascut el 1659 o 1660 a Esparza, Navarra, va iniciar-se en el càrrec amb 54 anys, i per tant en plena maduresa, després d'haver-se format com a doctor en teologia a Pamplona, estat canonge de la col·legiata de Roncesvalles i abat de la col·legiata de Sant Isidor de Lleó, ambdues dels agustins.

Va rebre Felip V en entrar de França per Navarra el 1706, després del setge fallit de Barcelona, i va ser partidari seu en la guerra de successió espanyola. (Baraut/Castells/Marquès/Moliné, 2002)

La seva edat i experiència el van ajudar segurament a tenir les idees clares i prendre un clar posicionament de defensa dels drets d'Andorra i dels coprínceps front a les pressions derivades del decret de Nova Planta de Felip V del 1716 i la seva equívoca aplicació, per part de les noves autoritats espanyoles. (Armengol, 1985 / Buyreu, 2012)

Així va destacar per manar tot seguit als andorrans de no obeir més que a ell i al comte de Foix i Rei de França (3/2/1715), per manar als cònsols d'Andorra d'arrestar les persones estrangeres sense passaport lliurat pels coprínceps o els seus representants, per bloquejar les fronteres amb França amb andorrans enlloc de tropes espanyoles per evitar el pas de la pesta de Marsella tot continuant el comerç amb Espanya, per prohibir acollir els desertors de l'exèrcit espanyol, per defensar els privilegis (franquícies) dels andorrans prop de la corona espanyola, per ajudar als andorrans a defensar-se davant dels tribunals espanyols, per prohibir amb el copríncep francès el conreu del tabac i evitar el contraban i perjudici de les corones francesa i espanyola, per preservar el reconeixement de la neutralitat andorrana, per posar fi als perjudicis de la variació del valor de les monedes entre França i Espanya i fixar-ne el valor a Andorra regulant-ne l'ús en certs contractes, etc.

La rellevància del copríncep Simeón de Guinda y Apeztegui es va fer sentir també en les seves funcions eclesiàstiques. Concretament en cinc accions que també van afectar Andorra, si bé no a nivell polític, però si a nivell religiós i sòcio-cultural.

El 1717 va aconseguir que no es tanqués el col·legi de la Companyia de Jesús a la Seu d'Urgell, per l'ordre reial de suprimir totes les universitats i escoles de filosofia i teologia de Catalunya, privades o públiques, seculars o regulars, per a concentrar l'ensenyament a la nova universitat de Cervera, al·legant pobresa i aïllament i aconseguint ser la única excepció feta.

El 1722 va fundar a la Seu d'Urgell un convent de monges de la Companyia de Mare Nostra Senyora, d'origen francès, dedicat a l'ensenyament de les nenes, dels quals només hi havia dos altres centres a tot Catalunya, fent-se càrrec personalment de totes les despeses, tant dels edificis com de les despeses de funcionament. Aquest va durar fins al 1999

El 1727-8 va fer publicar el ritual eclesiàstic del bisbat d'Urgell en dos volums, impresos a Barcelona. Aquest substituirà al primer ritual imprès el 1536 a Saragossa, que va rellevar altres textos, el primer del 1147 i el segon dels primers anys del segle XV. El text fou escrit en llatí per als eclesiàstics amb les parts per al poble en català. (Pujol, 1955)

El 1728 va fer publicar un Breu Compendi de la doctrina cristiana, a Vic, de 216 pàgines que va servir de catecisme i es va anar reproduint en 12 edicions fins al 1750 i, amb modificacions, fins al 1912.T ambé el text fou escrit en llatí per als eclesiàstics i en català les parts adreçades als creients.

Ambdues publicacions, a més de mostrar la vitalitat i coneixement de qui les va impulsar, posen de relleu una clara voluntat de separació del poder religiós respecte del polític.

També va aconseguir, el 1736, que Sant Ermengol fos reconegut com a sant, per part de Roma, a tots els dominis del rei d'Espanya, més enllà del propi bisbat d'Urgell. (Pujol, 1927)

Simeón de Guinda y Apeztegui va ser proposat, per al Bisbat d'Urgell, pel jesuïta confessor de Felip V dit Pare Robinet el 30 d'octubre de 1713 a Madrid. En el document de la proposta consta com «Don Simón de Guinda y Apestegui. Abad de San Ysidro de León, Navarro».

Al costat del text d'aquest document del P. Robinet el rei Felip V hi va rubricar la seva resolució: «Me he conformado en todo con lo que proponeis y asi lo he mandado».

L'historiador José F. Alcaraz no el situa en el seu estudi del 1996 en cap dels quatre grups que menciona de bisbes proposats pels confessors jesuïtes del rei Felip V, ni al grup dels governadors-bisbes clarament polititzats, ni al grup dels inquisidors generals, ni al grup dels diplomàtics, ni al grup dels prelats de diversa trajectòria, tot i mencionar-lo. La qual cosa diu molt a favor seu i confirma la seva independència de criteri i d'acció. La seva mort a Sant Julià de Lòria en visita pastoral, havent deixat tot preparat en cas de morir tres mesos abans, ens mostra també la qualitat previsora i la capacitat de treball del personatge. Si el 1716 ja va fer la primera visita pastoral a les parròquies d'Andorra, la darrera visita , també pastoral del 1737 a les seves Valls d'Andorra, constitueixen un afectuós adéu que mostra, si més no, la seva estima pel poble andorrà. El resultat dels seus serveis i estima a Andorra el sorprendrien potser avui veient on han conduït el país en el reconeixement de la seva sobirania a nivell internacional. 300 anys després, mereix un petit record d'homenatge. 

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.