A La Codorniz que guardo en la meva memòria el més amable era Mingote, el més negre, Chumy Chúmez, i el més abstracte, Máximo. El gran Antonio sempre prestava una mica de misericòrdia a aquest personatge petulant i ridícul que és l'ésser humà, mentre Chumy bolcava un pessimisme cruel i corrosiu. Máximo Sanjuán presentava a la safata de la seva reflexió les seves tres obsessions, els tres grans poders que aclaparen al ciutadà: Déu o els déus, el polític i l'econòmic. La seva representació més freqüent eren el triangle teològic, obeliscs o columnes triomfals, i aquestes catedrals modernes que són els grans edificis que espanten més que impressionen.

En realitat Máximo era un escriptor que explicava històries dibuixant o, més aviat, un assagista que resumia hipòtesi en una vinyeta. I, la veritat és que, quan escrivia, els seus textos tenien aquesta profunditat de l'assaig, però sense falses vanitats i sense la necessitat d'arribar a les 300 pàgines o ser fosc perquè no s'emprenyin els catedràtics.

Posseïa una gran sensibilitat cap a la llibertat de l'individu en el seu sentit més profund, i havia descobert que els poders abans esmentats influïen en les nostres reaccions i en les nostres opinions, molt més del que advertíem, fins al punt que sempre li va preocupar «el censor interior». Com tots els que hem treballat amb la censura sabia el que significava haver de maniobrar per burlar, però ell va anar més enllà, i l'obsessionava aquest censor que se'ns havia quedat en els racons del cervell, i que ens dirigia sense nosaltres saber-ho.

Alguna vegada vaig coincidir amb ell en aquesta part mundana de Madrid, on la presentació d'un llibre o l'assistència a una conferència ens reuneixen a gent que no ens reunim habitualment, i sempre vaig observar que convergien en ell la intel·ligència i la humilitat, aquesta última a vegades disfressada de timidesa. Parlava poc i baixet, el que en aquests ambients gairebé semblava extravagant.

Em va sorprendre la notícia de la seva mort en la tarda d'uns d'aquests diumenges que Sartre va descriure amb precisió a La Nàusea. I em va doldre, perquè no ens sobren persones que reflexionin, siguin fidels a si mateixes, i no presumeixin d'una evident superioritat que la seva modèstia mai permetria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.