• Falta un gran debat sobre les conseqüències del dret a pitjar l'accelerador de la història

Foto:

Fins i tot a l'Alt Pirineu se senten ja les futures bufades del torb polític del 2015. De fet el 2014 ha estat un any ben potent, protagonitzat per la il·lusió que Catalunya tingui unes estructures d'Estat que la facin rica, culta, lliure, desvetllada i feliç. Diguem-li independentisme, sobiranisme o fins i tot federalisme ben estructurat, i això, no ho oblidem, organitzat dins de la pertinença a Europa, el gran poder últim. Tant aquest «procés» català com la irrupció de Podem ha trencat un dels grans tòpics de la nostra societat, el que sentenciava que la ciutadania en general s'allunyava de la política com si fos la pesta. Sembla que hi ha moments, com l'actual, en què amplíssims sectors d'humanitat catalana exigeixen grans dosis de política, sigui per fer un país, sigui per capgirar unes estructures viciades. I ara el gran repte és, opino, com canalitzar positivament tota aquesta energia perquè no quedi estancada i es podreixi amb la mateixa velocitat amb què s'ha generat. I al 2015 se'ns presenten tres grans oportunitats.

La primera pot ser les eleccions autonòmiques. Aquí ens hi juguem no només la bona administració de Catalunya, la sanitat, l'ensenyament... sinó també avançar en la definició del nostre futur com a país. Crec que ens falta un gran debat sobre les conseqüències econòmiques i socials del dret que tenim a pitjar l'accelerador de la història. Sóc dels que pensen que, tard o d'hora, Catalunya aconseguirà els mitjans necessaris per posseir una plena personalitat política, ser un subjecte jurídic actiu reconegut per tothom com a nació, en convivència amb els altres territoris de la pell de brau. La dificultat de la qüestió rau, opino, en la velocitat amb què es vol assolir aquesta fita. I goso pensar que les dificultats s'incrementen exponencialment com més ràpid es vulgui anar –també haig de reconèixer que sóc molt poruc conduint.

La segona serà les eleccions municipals. La participació ciutadana en poblacions petites com les nostres és màxima, s'han de fer llistes, buscar gent. La lluita entre partits i l'establiment de governs locals i les seves oposicions no ens han de fer perdre de vista els punts de treball conjunts ... la promoció econòmica, la lluita contra les desigualtats, el reconeixement administratiu de l'Alt Pirineu com marc dinamitzador de la nostra societat de muntanya, la col·laboració amb els grans objectius de tot el país. Si més no les eleccions se celebraran en primavera que és l'època més indicada per mantenir un cert esperit.

I finalment, potser, les generals. Ara sí que toquem el moll de l'ós. L'altre dia parlava amb un amic de La Seu que em deia que aquestes eleccions ja no li interessaven. Li vaig manifestar la meva més absoluta disconformitat perquè pensava que molt especialment aquestes eleccions estatals delimitaran el camp de joc del nostre futur nacional. L'enrocament del sector de dirigents espanyols que ara manen, opino una altra vegada, perjudiquen no només al catalanisme sinó a la defensa de l'estabilitat de l'Estat espanyol. Aquesta horrible sensació de carreró sense sortida que ens comuniquen des del centre peninsular!! Què hi podem fer des del Pirineu? Ho hem fet tot bé? Haurem de tornar al Shakespeare del dubte hamletià?

També els veïns andorrans estaran entretinguts amb eleccions generals al març de 2015. A més poden presenciar de manera preferent l'espectacle polític dels veïns del sud peninsular i del nord heptagonal. Senyors, ara sí que és el moment de fer política i sospirem, solidaris o mancomunats, perquè sigui la bona política la que prengui el poder a l'any 2015. H

Economista

Per a més informació consulti l'edició en paper.