• La gran aportació va ser la seva trencadora autenticitat

Recordar la proesa es recordar també l'artífex principal i les seves paraules. Si l'any 1955, l'Esteve Albert va proposar fer un Pessebre Vivent a Engordany «per promoure un turisme d'hivern», i l'any 1956 escrivia el seu llibre Pessebre Vivent a Engordany, al seu interior deixava clar: «Andorrans, el Pessebre vivent d'Engordany és ben vostre».

I hi justificava que era dels andorrans perquè «ja ho era el paisatge que heu conservat tal i com el món sencer s'imagina el Pessebre. Ho eren les cançons, les danses, els moviments dels personatges –que sou vosaltres mateixos– i els vestits i els objectes que utilitzen i ofrenen... com ho és l'accent del parlar i la gràcia plàstica de l'actitud, l'eurítmia del gest i, més que més, la vostra fe! A més m'ha bastat d'articular-ho, només per a que el PESSEBRE VIVENTD'ENGORDANY es convertís en una representació del misteri, que el món no té parió».

I el títol del següent llibre, al 1958, ja es deia El Pessebre Vivent d'Engordany.

Però el Pessebre Vivent d'Engordany no «...es va organitzar en mitja hora, com per art d'encantament... la història i els antecedents d'aquest Pessebre n'ocuparien un altre llibre... com és vella d'anys aquesta preocupació meva per la representació muntanyenca del Misteri de Nadal».

I, per a l'Esteve Albert, «entenent el que calia era, no pas crear una obra literària personal i subjectiva, sinó fer reviure unes tradicions antigues i populars, autòctones, hem sacrificat la legítima pruïja d'originalitat i d'estilització a la conveniència del retorn als termes propis de les celebracions nadalenques d'aquest tipus, segons la tradició més pura. És per això que bàsicament, figures, vestuari i llenguatge, actituds i estat d'ànim, vénen a ésser els dels muntanyencs de l'Andorra dels segles XVIII i XIX. Hem començat doncs, per incorporar al Pessebre Vivent les expressions rudes i ingènues que hem pogut recollir de viva veu i que havien estat les pròpies de les representacions que dintre o a l'atri de les esglésies fa 50 anys encara es donaven. I els versos i la prosa que hem hagut de posar en llavis de qui no ens els lliuraven ells mateixos, espontàniament, els hem confegit a base de les expressions, dels mots i girs de llenguatge que responen al caràcter que l'obra pretén de conservar o reproduir. Per això en els personatges i en el llenguatge no hem estalviat anacronismes per tal de poder reincidir en la ingenuïtat i en l'acoblament d'elements heterogenis que foren la gràcia d'aquestes manifestacions folklòriques d'altres temps... Els efectes musicals bàsics del Pessebre són alguns brams de l'ase, mugits del bou, bel dels xais i, més que res, el dring de les esquelles; i, encara més, els moments de silenci absolut, aquest imponderable silenci total de les valls pirinenques amb rumors d'aigua llunyana i de vents d'altura. L'altra música és la de les velles cançons cantades a viva veu amb rústica tonada, amb l'aire i l'accent propis, per les mateixes figures vivents. Alguna tonada de gralla i de flabiol. Cant gregorià en els intervals inicials, d'abans del Naixement –amb el Rorate-l'Evangeli– durant i després amb l'Adeste. Els himnes dels Consellers, al començament; el Nacional andorrà, i el Pontifical, que fa posar els homes respectuosament dempeus, al final. El Santa Nit polifònic, a l'hora del quadre plàstic; les músiques de fons, a l'hora de les danses; les campanades greus de les dotze, i el repic general que acompanya la gran escampadissa d'àngels en totes direccions; les tonades d'harmònica dels esquiadors... Hom utilitza solament llum blanca, és limita únicament a cridar l'atenció de l'espectador i a concentrar-la sobre cada àrea on es va desenvolupant l'acció. Res de llums de color, d'efectes especials rebuscats ni d'altres artificis. La claror i la foscor. La celístia fulgurant en les acimades muntanyes, diluint-se s'obre l'obscuritat de la vall... Tot és de debò; persones i bèsties; ofrenes, objectes, vestits; prats i cases, pedres i neu, cims i estrelles. No hi ha actors: hi ha la gent, tal com s'ha incorporat espontàniament –en cos i ànima– a un acte de fe, de fidelitat als vells costums, de culminació del propi esmerç, com una natural projecció de llur manera de fer. L'emoció i el sentiment que hi plana, és amarat d'íntimes fervors i de continguts entusiasmes. És una emoció sincera i cordial: humaníssima. A cap rostre no hi ha una ratllada de llapis ni un toc de color: són les arrugues naturals o les roses fresques que l'edat i l'aire del país comporten. Amants com som de teatre, al Pessebre Vivent d'Engordany en fugim com de la pesta !... perquè el teatre és artifici, i el Pessebre és i ha d'ésser de debò! ...La nostra labor en el Pessebre Vivent d'Engordany havia d'ésser i ha estat, eminentment folklorística. L'admiració i el respecte profundíssim que ens mereix la saviesa del poble ens ha guiat en tot moment... Desitjaríem que reproducció dels objectes i dels personatges del Pessebre ressuscités les antigues labors artesanals de les valls, com un altre i molt honorable al·licient turístic... Voldríem que si el pessebre provençal es distingeix pels seus tipus propis, com el batlle, el gitano, la cegueta, el tamboriner, i el pessebre català del capellà, la dona del gall d'indi, el tòfol de la barretina, etc, el nostre pessebre andorrà popularitzés els seus tipus privatius, com la trementinaire, el contrabandista, l'home del bot, l'escloper, la pastora, etc... L'art propi d'Andorra i del Pirineu és el romànic... Al Pessebre Vivent d'Engordany li escau aquest estil, amant dels colors vius en els retaules, del traç acusat i robust en el dibuix, de la simplicitat del tema, de la claredat d'intenció i d'una expressió entre rústica i noble. Les figures dels retaules romànics respiren majestat, serenor i deseiximent i, amb llurs grans ulls, us miren a la cara. Tots els rebuscaments i preciosismes li foren estranys».

Han passat més de 59 anys de la primera representació del Pessebre Vivent d'Engordany i prop de 52 anys de la darrera. I un nou Pessebre Vivent s'ha representat sota el cel d'Escaldes-Engordany. Avui els objectius ja no són els mateixos, tot a Andorra ha canviat i molt. Com ja va intuir, témer i veure l'Esteve Albert.

El nou pessebre vivent ha perdut el ser d'Engordany, el paisatge, la gent que el va fer, les cançons, les danses, els moviments dels personatges, els vestits, els objectes, l'accent, la Fe, les tradicions, les expressions rudes, el llenguatge, el dring de les esquelles, els mugits del bou, els himnes del Consellers i el Nacional, la llum blanca, els silencis, l'obscuritat de les valls .... però ha mantingut l'esperit d'homenatge al passat, la il·lusió, la unió i la solidaritat propis del Nadal i la voluntat d'escenificar el misteri de vèncer la foscor a través de la llum.

El Pessebre Vivent d'Engordany va tenir una altra i substancial característica, ser el primer, és a dir l'original. Fins i tot ell, en els últims anys, va passar a ser una còpia d'ell mateix.

De totes les virtuts, de que el va voler dotar l'Esteve Albert, en destacaria la de l'autenticitat. Una autenticitat però que ell va projectar cap al passat per uns objectius determinats, recuperar les tradicions que es perdien i eren menyspreades i quasi oblidades, una identitat muntanyenca i andorrana en definitiva, necessaris de reivindicar en aquells moments.

Refer el Pessebre Vivent d'Engordany, en el centenari del naixement de l'Esteve Albert, ha estat un detall i alhora un repte, els refectors del qual poden estar satisfets perquè els han complert tot i les diferències.

El futur planteja cinc camins. No continuar i deixar el Pessebre Vivent, i tot plegat, en el passat, en seria un. Entendre el Pessebre Vivent com una ocasió de retrobament teatralitzat amb els ciutadans, amb el passat i amb la comunitat del país en seria un altre. Recrear el Pessebre Vivent com un pessebre vivent més, però amb pedigrí, i com a un reclam turístic entre molts altres, en seria un de més. Cercar novament l'autenticitat i bastir un Pessebre Vivent en la línia de l'Esteve Albert, projectat al passat, un altre. I, finalment, reinventar el Pessebre Vivent amb una nova autenticitat projectada al present o futur, en seria un darrer.

Aquesta darrera versió, plenament contemporània, que faci adaptació dels valors, els personatges i el missatge i li doni forma actual en un paisatge nou, modern i també autèntic, l'actual, podria ser la més interessant. Perquè el Nadal sempre serà contemporani.

La gran aportació del Pessebre Vivent d'Engordany va ser la seva trencadora autenticitat, encara que fos projectada cap al passat. Avui es té l'oportunitat de relligar el nou Pessebre Vivent a l'Andorra moderna.

Cal aplaudir els que han fet possible reviure el Pessebre Vivent andorrà i animar-los a que prenguin el repte de donar-li una nova autenticitat i originalitat projectada cap al futur. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.