Foto: NOE

L'aplicació massiva de polítiques monetàries no convencionals els darrers anys continua generant controvèrsia i no poques incògnites sobre els riscos que comporta. Els organismes internacionals han mantingut posicions antagòniques pel que fa als “experiments” monetaris que han aplicat els bancs centrals per lluitar contra la recessió, tot i que el consens ha tendit a destacar els beneficis en forma d'estímul a l'activitat econòmica i a minimitzar els potencials riscos financers generats per aquestes polítiques. Tanmateix, també hi ha hagut veus crítiques amb les mesures no convencionals dels bancs centrals, entre les quals destaca la del Banc Internacional de Pagaments (BIS, per les seves sigles en anglès), que ja el 2013 va reclamar posar en marxa com abans millor estratègies per corregir els desequilibris financers generats per uns tipus d'interès en mínims històrics i la provisió extraordinària de liquiditat als mercats. En qualsevol cas, aquestes advertències van caure en sac foradat, atès que, amb una recuperació feble i altament dependent de les mesures d'estímul monetari, els bancs centrals van insistir en que mantindrien la política expansiva no convencional el temps que calgués.

Cal tenir present aquest escenari de fons per interpretar alguns dels missatges que l'FMI va llançar en el seu darrer informe sobre l'estabilitat financera mundial, que posen el focus en la disjuntiva entre els beneficis econòmics i els riscos financers generats per les polítiques monetàries expansives. En particular, l'anàlisi del Fons detecta un augment dels riscos de mercat i de liquiditat lligat als efectes d'aquestes polítiques monetàries i afirma que cal prendre mesures per redreçar el problema dels excessos financers per evitar que puguin amenaçar l'estabilitat financera mundial. Tot i que l'FMI va ser els darrers anys un dels defensors de les polítiques no convencionals, no dubta ara a establir una relació causa - efecte entre l'abundància de diners en condicions favorables i l'aparició de senyals inusuals als mercats financers. El Fons crida l'atenció sobre el fet que les polítiques expansives han donat lloc, simultàniament i de forma generalitzada —tant pel que fa a tipus d'actius com de països—, a l'apreciació dels preus dels actius, al descens dels diferencials i a la disminució inusitada de la volatilitat, fenòmens que conjuntament indiquen una manca de connexió entre els mercats financers i les variables fonamentals de l'economia.

No és aquesta l'única font de potencials desequilibris per a l'estabilitat financera, lligada a l'excepcionalitat del context econòmic, financer i polític. L'FMI també presta atenció a l'expansió de la banca paral·lela o banca a l'ombra (shadow banking, en anglès), un concepte que engloba tota la intermediació financera que es produeix fora del sistema bancari. Tot i que l'auge de la banca paral·lela es va iniciar amb anterioritat a la crisi financera, l'entorn dels darrers anys va ser particularment propici per al seu desenvolupament.

En concret, l'FMI detecta que el creixement recent de la banca paral·lela al món ha estat afavorit per factors comuns i relacionats amb l'entorn de baixos tipus d'interès, que ha impulsat els inversors a buscar rendibilitats més elevades, i la tendència cap a l'enduriment de les regulacions bancàries. En el cas dels països desenvolupats, des del 2007 la banca paral·lela ha tendit a evolucionar cap a les activitats menys sotmeses a supervisió —com ara noves fórmules de préstecs directes—, fet que implica un desplaçament del risc cap a activitats encara poc conegudes que incorporen riscos difícils de valorar.

Tot i la seva contribució a expandir l'accés al crèdit, la banca paral·lela no està sotmesa a les mateixes regles i supervisió que la banca tradicional, fet que representa la principal vulnerabilitat de la seva activitat financera. I no es tracta d'un risc menor, ni tampoc limitat a algunes economies emergents, com la Xina. Segons les dades del Financial Stability Board, la banca paral·lela realitza una quarta part de la intermediació financera mundial. En el cas dels EUA, els actius de la banca paral·lela superen els de la banca convencional i a finals del 2013 representaven el 30% del risc sistèmic.

Aquest escenari global de riscos financers posa de manifest la importància del bon disseny de les polítiques econòmiques i reguladores per a l'estabilitat financera mundial. Tot i ser conscients dels riscos, les autoritats monetàries van optar per aplicar de manera massiva unes polítiques amb efectes incerts sobre l'activitat econòmica, efectes desconeguts sobre l'estabilitat financera i sense una estratègia clara de sortida. Les conseqüències de la normalització de les polítiques monetàries avui dia representen una de les principals fonts d'incertesa futura, tot i que l'esperat inici de les pujades de tipus als EUA el 2015 pot ajudar a aclarir algunes de les incògnites actuals. D'altra banda, una regulació financera totalment asimètrica que ha endurit la supervisió de les transaccions bancàries mentre ignorava els riscos de les no bancàries ha provocat importants distorsions en el sistema financer mundial amb potencials efectes desestabilitzadors futurs.

Per a més informació consulti l'edició en paper.