• Malgrat discrepàncies i petits detalls de pregons, el fil comença amb l'Edat Mitjana

Hom podria gairebé dir, si més no com a boutade, que la clàssica periodització d'èpoques i d'estils artístics respon a les necessitats dels Estats-nacions d'explicar-se, o en altres termes, de tenir una referència clara i fora dubte de les seves pròpies tradicions culturals. Els períodes en què acostumem a dividir la història de la música, de la pintura, de l'arquitectura i, naturalment, de la literatura, s'emmotllen a les evolucions dels països, del marc més ampli anomenat Europa i, fins i tot, de la cultura creada a l'exterior de l'Europa estricta.

Així, malgrat discrepàncies i petits detalls de pregons, el fil que comença amb l'Edat Mitjana, segueix pel Renaixement, arriba al Barroc, creua el Neoclàssic, s'endinsa en el Romanticisme, travessa Realisme i Naturalisme, i acaba amb les Avantguardes d'inicis del segle XX, és el que ha explicat de manera escolar i acadèmica quin ha estat el desenvolupament de les arts nostres; de les arts europees, és clar. Per això tothom coneix el Beowulf anglosaxó, la poesia de Petrarca, el mestratge de Francisco de Quevedo, les espurnes d'un Jean-Jacques Rousseau, la força de lord Byron, les novel.les de Charles Dickens, les pròpies d'Émile Zola o l'expressionisme de Georg Trakl. A aquests noms italians, espanyols, suïssos, britànics, francesos o austríacs, podríem afegir-hi sense problemes els de Mark Twain, Edgar Allan Poe o e. e. cummings (tots tres dels Estats Units). La periodització compleix una funció didàctica i cada domini lingüístic s'ha encarregat d'elaborar la pròpia i, fins i tot, de crear l'escaient per al país. Per aquest motiu, hom pot resseguir la història de la literatura en francès a Europa, però també, de manera independent la de les literatures suïssa, belga o luxemburguesa (o quebequesa) en aquest idioma, fent servir els diferents períodes com a graella de les produccions autòctones.

El problema és diferent quan determinades comunitats lingüístiques són petites, s'han vist empetitides o directament marginades. ¿Quina estratègia seguim llavors? Hem de recórrer a una sistematització basant-nos en la llengua, i dins de la llengua, a més a més, en el seu espai més fructífer i ric? ¿Fem cas de la història política en compte de la unitat lingüística? ¿Hi ha altres possibilitats d'enfrontar-nos a un fet tan polièdric i fins i tot conflictiu? La llengua catalana forneix elements per a escollir qualsevol d'aquestes possibilitats, i bé triï una delimitació política (Catalunya), bé esculli la més àmplia de la totalitat del domini, les referències pròpies als períodes artístics sorgiran sense (quasi) problemes. Ara bé, ¿passa també això amb els altres territoris? Evidentment, sí amb València o les Balears (fins al punt que la literatura medieval catalana és merament literatura valenciana). ¿Però ocorre també amb el Principat d'Andorra? ¿És possible elaborar una periodització plausible del que s'ha escrit al nostre país? O. ¿hauríem de crear un llistat de períodes nous, més acords amb la realitat andorrana tot i que això signifiqui tallar en certa mida una tradició secular en la pràctica de la història literària? ¿Suposaria aquest nou paradigma un trencament amb el marc lingüístic o, pel contrari, implicaria donar-li a la literatura andorrana la peculiaritat i la rellevància que com a Estat independent li haurien de correspondre?

LA LITERATURA
andorrana és filla d'Europa, i com a tal és deutora de les modes, les influències, els temes i els estils que hi han predominat. Tanmateix, les seves característiques la fan procliu a una visió una mica diferent, especial i no pas compartible. Aquesta ambivalència pot ajudar a bastir una imatge de la literatura andorrana diferent i autònoma, fidel al país, a la llengua i a la tradició d'Europa. Andorra ha de fer passes cap a la seva identitat literària, l'orgull de les seves produccions i deixar així de ser una nota a peu de pàgina.

Filòleg i escriptor [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.