Foto:

Hi ha llibres que quan els llegeixes són capaços de, senzillament, partir-te en dos. Són com una destral que talla en un abans i un després, com un viu la vida. Al llarg de la història se n'han escrit molts d'aquests, i l'error habitual que solen comportar és convertir-los en llibres per a l'altar de religions, ideologies o moviments radicals. Però quan els llegeixes com a reflexió, o millor, quan el qui els escriu, els deixa oberts al darrer sentit, és llavors quan els llibres prenen molta més saviesa. Per a mi, un d'aquests és Horror Vacui, d'un apreciat professor de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, del qui han sortit una generació d'estudiants de les que integren els moviments assemblearis que volen definir el futur polític del país veí. «Jo... no puc... respirar» van ser les darreres paraules que va dir un home desarmat de 43 anys aquest juliol, mentre l'ofegava un policia quan el volia detenir per vendre cigarretes soltes. Doncs bé, aquesta setmana un gran jurat ha rebutjat presentar càrrecs contra el policia. Les manifestacions s'han produït pels carrers de Nova York, però amb menys intensitat de les que es varen produir fa una setmana a Misuri (EUA) per un cas similar per la mort d'un nen.

Horror Vacui és aparentment molt fàcil de llegir, però cada paràgraf és com un cop de martell dels de Nietzsche. Un dels paràgrafs recorda els disturbis a la ciutat de Los Angeles, el 1992, després d'absoldre també a varis policies que van apallissar fins la mort un home.

D'aquí l'autor comenta com «en l'actualitat, al contrari del que afirmava C. Schmitt i M. Foucault, l'excepcionalitat no és més interessant, no diu res més que la normalitat». I és així, com en la nostra societat d'avui dia, la notícia deixa de ser notícia per descriure fets habituals, i mil vegades viscuts per persones anònimes.

Aquí creiem que no tenim racisme, aquí creiem que no tenim censura, aquí creiem viure en democràcia, que tothom es tractat per igual i que es pot viure en llibertat. Però el cert és que hi ha casos que demostren tot el contrari, perquè aquí, com a tot arreu, es juga al joc del control i del seguidisme de les normes establertes, perquè aquí, com a tot arreu, si intentes posar-ho en qüestió acabaran fent tot el possible per a que, al final un no pugui respirar. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.