L'última vegada que em van portar a Andorra, vaig estar en un magnífic spa, que tenia sortida a l'exterior, de tal manera que caminaves per una via d'aigua calenta, acollit, i, de sobte, et trobaves sota la neu que queia del cel, aquests complexos que crea la societat capitalista per fomentar els plaers de l'oci.

Però la primera vegada que vaig sentir parlar d'Andorra jo era una criatura, i va ser en una ocasió extraordinària: la meva mare i dues amigues seves es van convertir en contrabandistes. Bé, potser és exagerada aquesta denominació, però sí que és cert que van organitzar un viatge per comprar una vaixella de duralex. Encara vivíem en la dictadura autàrquica i les importacions eren molt restringides, així que per fer-se amb el duralex s'havia de viatjar a Andorra.

Aquella vaixella va passar de novetat excitant a vulgaritat prescindible, però va deixar en mi aquest misteri que semblava envoltar l'andorrà.

En posteriors visites em va semblar un lloc agradable, però no més que algunes zones del meu estimat Pirineu aragonès, i el que avui em crida l'atenció és la fascinació que Andorra sembla exercir sobre els secessionistes catalans. En principi vaig pensar que aquests viatges tan freqüents dels independentistes serien per estudiar sobre el terreny les formes administratives del petit estat, però sembla que estan relacionades amb els diners. Els avis i els pares nacionalistes es mostren proclius a deixar les herències a Andorra; els fills carreguen sacs d'escombraries plens de bitllets de 500 euros, i, darrerament, fins a una membre del Consell General del Poder Judicial, ha hagut de dimitir per portar una quantitat excessiva de diners.

Andorra ve a ser una mena de Meca del nacionalista, i sembla que un independentista de profit ha d'anar alguna vegada a la vida a Andorra. El que no acabo d'entendre és que els pelegrinatges són sempre per motius espirituals o idealistes, i aquí sempre van acompanyats d'un grapat, o diversos, d'euros.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.