La cronofobia és una patologia que consisteix en témer al temps, al pas del temps, més del compte, però que en política cursa en por i rebuig al pas del temps en els altres, és a dir, a la gent gran, a les de , per dir alguna cosa, més de 50 anys. El comentava aguda i desoladament, l'altre dia, el col·lega i amic Fernando Jáuregui en la seva columna veïna d'Europa Press, en què lamentava la preterició i el menyspreu dels veterans, i no diguem dels vells, en tots els àmbits de la vida social. En política, on a més priva la neofilia, el culte a la cara jove camini o no camini, el cas és especialment devastador.

Quan es parla de canvi en política, o de regeneració, o de revolució, o, sense més, de guanyar les eleccions, es posa un jove (o es posa ell sol) i assumpte conclòs: Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Tania Sánchez, Albert Rivera, Alberto Garzón ...

La joventut és, sens dubte, un diví tresor, el més diví, però en un país políticament tan podrit, tan degenerat, tan menjat per l'estafa, l'estafa, la bergant, la sirla institucional i el bandidatge, què pot aportar la poca experiència, la poca edat? L'molta experiència i la molta edat, per si, tampoc, però els anys bé i honestament viscuts sí acrediten alguna cosa, o bastant, o molt.

O dit d'una altra manera: amb la de gent gran que hi ha de trajectòria vital irreprotxable, lluminàries en els seus diferents oficis i activitats, que mai s'han venut ni s'han deixat subornar malgrat les amenaces que al llarg de la vida es pateixen, que han arribat a una edat més o menys provecta amb la vida resolta decorosament, que no ambicionen altra cosa que deixar una Espanya millor als seus fills i als seus néts, que podrien, en conseqüència, orientar, administrar o dirigir els afers públics amb extrema perícia, coneixement i decència a canvi de res, només de la satisfacció de sentir-se útils i vius, per què no comptar amb ells?

Guarden per a si, incòlume i indesmaiable, el millor de la joventut. Un tresor desaprofitat. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.