• Infants amb talent al primer concurs de cuina de Sant Julià de Lòria

Foto:

V aig intentar muntar la llibreria Philae d'Ikea i em va sortir una sonda espacial que va aterrar en un cometa. Sóc un geni però ara mateix tinc els llibres de casa tirats per terra. Vaig intentar fer una truita però com que no vaig donar un gir adequat de canell a l'hora de batre l'ou, em va quedar una cosa semblant a la sang liquada del màrtir Sant Pantaleó. Davant dels fogons em sento com Matthew McConaughy pilotant la nau d'Interstellar a punt d'entrar en un forat negre.

Cuinar, per a mi, és una cosa tan complicada com explicar el perquè un llop marí antàrtic intenta copular amb un pingüí rei. Ja no és només intentar fer una truita. No. Ara la truita ve deconstruïda, i es parla del sushi, de la cuina molecular, de l'osmosi, de l'esfericació i de l'alginat, de la Thermomix que es pot connectar a dispositius digitals mòbils amb la qual cosa podràs cuinar unes llenties estofades mentre escrius un WhatsApp o superes un nivell del Candy Crush. Hi ha productes miraculoses com les baies de goji, l'àloe vera, la soja, la quinoa o el tofu. A tot arreu hi posen ceba caramelitzada, tots els vins s'elaboren amb la varietat Syrah, les cuines s'omplen d'estagiers i està de moda anar a un brunch o a un afterwork.

Mentre busco el gir adequat de canell per batre l'ou, les tendències gastronòmiques van cap al maridatge o la fusió entre el menjar peruà com el ceviche i el xinès o el japonès. Els entesos parlen de l'ajigomoni, unes galetes salades japoneses d'aperitiu, amb la mateixa naturalitat que fa uns quants anys demanaven un pijama de postres --autèntica arqueologia del menjar amb el flam, préssec en almívar, gelat, etc-- en un restaurant de carretera. Estan de moda els anglicismes com l'street food, el show cooking, els cupcakes, l'slow food o el foodie que inclou la capacitat per intuir que darrere d'una porta fastigosa d'Albacete s'amaga el millor restaurant libanès de la ciutat.

Són temps d'estrelles Michelin, de veganisme, dietes, de vi i de turisme enològic, febre per les coses light, i de càpsules de cafè amb màquines futuristes i noms poètics com Fortissio Lungo, Capriccio, Caramelito o Ciocattino com si fos la lletra d'una cançó de Paolo Conte o de Franco Battiato. I no ens hem d'oblidar dels programes de cuina a la televisió. La fórmula ha superat el clàssic format de preparar un plat davant les càmeres amb els rodolins de Jaume Pastallé per entrar en realities agressius i thrillers d'alta cuina on es barregen elements de competició, suspens i telerealitat (Masterchef o Top chef) quan no són absolutament morbosos com Pesadilla en la cocina.

Ara he pogut viure en viu i en directe, per motius laborals, el primer concurs de cuina infantil de Sant Julià de Lòria i la seva posterior emissió en uns programes televisius amb el nom de Mini Xef al Canal Lòria. Hi han participat 26 nens i nenes de 8 a 12 anys amb plats com el risotto amb bolets i carxofes, els xupa-xups de carn de vedella d'Andorra sobre llit de patates i coulis de gerds, el xarrup d'espinacs amb patates al forn amb romaní, mel i botifarra negra o les espatlles de conill caramelitzades amb remenat de bolets. Són uns autèntics nens i nenes prodigi de la cuina.

Ja tenim els tres finalistes que participaran en una exhibició, amb el Guille Cervera, el proper diumenge a la plaça de la Germandat, en el marc de la Fira de Santa Llúcia, i que lluitaran pel triomf el dia 14 coincidint amb la Marató de TV3. Veient-los cuinar, m'entren ganes de tornar a provar de fer una truita pensant en l'Ítaca de Cavafis i allò que, el que importa no és el destí sinó el viatge o quan Valle-Inclán afirmava que tan important era la victòria com fer gloriosa la derrota.

Per convertir el fracàs en èxit, cal una capacitat de superació extraordinària, com la de la selecció de futbol de Samoa Americana que va perdre el seu primer partit oficial contra Austràlia per 0-31 2004) per aconseguir el seu primer triomf, uns anys després (2011), contra Tonga per 2-1. Els dies que m'ha tocat anar al concurs de cuina infantil, he aprofitat per observar, parlar amb els jurats que són cuiners de prestigi i, sobretot, per aprendre. Fins i tot vaig enregistrar la promo d'un dels programes que es difon constantment per una pantalla instal·lada al vestíbul del Centre Cultural i de Congressos Lauredià.

Així, divendres passat, vaig tenir els meus quinze minuts de glòria, que segons Andy Warhol, li corresponen a tot ésser humà. Un dels assistents a la trobada de microproductors de vi em va preguntar si era cuiner. I és que a la promo surto amb un pastador a la mà. Que ningú no s'espanti, no era la meva intenció cuinar. Aguantant el pastador, només intentava fer treballar el canell per poder fer el gir necessari i poder batre correctament l'ou. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.