• Amortitzats els dinosaures amb l'ultimàtum de Sarkozy, la dreta va haver d'improvisar els seus substituts

Foto: EL PERIÒDIC

LLa dreta andorrana està malalta, però no és una malaltia individual sinó un estat crònic del que no li trauran ni les famílies, ni els amics que tant han xuclat –gracies a ella– del patrimoni del país. D'aquesta malaltia no n'és responsable ni el cansament, ni cap toxicomania habitual; el que passa és que dreta andorrana que sanament havia viscut – i molt bé! – durant dècades gràcies a la seva totxesa, s'ha quedat sense els anticossos necessaris per moure's en els espais oberts; es diria que ha perdut la brúixola, encara que si ens hi fixem bé, desprès de 1993 no l'ha tinguda mai, però els darrers tres anys aquesta confusió sobre on estan i cap a on s'ha d'anar, s'ha fet més palesa.

En una època en la que arreu es parla de la post-modernitat, la dreta andorrana no ha assimilat encara les mínimes exigències de la modernitat, entre les quals està, en primer lloc, la igualtat política entre els ciutadans, amb els seus correlatius drets socials, econòmics; les llibertats individuals i col·lectives (de pensament, d'expressió, d'associació) i les demandes de transparència que reclamen els ciutadans. Aquesta dreta no ha estat capaç res més que d'evolucionar del vell Estat patrimonial a un Estat neopatrimonial penetrat pels interessos de sempre i dels nous lobbys que decideixen sobre el contingut de les polítiques públiques, fan, desfan i modifiquen les lleis a la seva mida.

La miop dreta andorrana no ha estat mai capaç de autoreformar-se voluntàriament, sempre han estat circumstàncies externes les que l'han forçada –això si, a desgana– a fer petites i vacil·lants passes endavant. Un dia va ser el Tribunal d'Estrasburg, altre dia el Copríncep Mitterrand; desprès Sarkozy amb les seves peculiars maneres.

Ara tota una simfonia de veus (OCDE, GRECO, Comissió europea, governs veïns, ambaixadors del G5 de l'UE, agències de qualificació del crèdit, etcètera) tornen a recordar a Andorra que la vida en comú –en el si de la comunitat internacional– té unes normes i fora d'aquestes normes, només queden dues possibilitats: l'aïllament autàrquic o la vida dels pàries. Amortitzats els dinosaures amb l'ultimàtum de Sarkozy, la dreta va haver d'improvisar els seus substituts en figures dissemblants i efímeres: un dia semblava quallar la d'un desarrelat mercenari, que actuava simultàniament amb l'auto-definit accident necessari; desprès –al 2010– fracassades les successives operacions Cinca, va ser el torn d'un personatge amb el rellotge aturat al 1992, especialista en les distàncies curtes i amb una desmesurada ambició de poder. Tot plegat, aquestes figures no han estat més que actors teledirigits d'un simulacre consistent en un joc de disfresses, com si la política que Andorra necessita fos la d'un carnaval de sigles. Així, van creure que les disfresses de coalició reformista, Andorra pel canvi o Demòcrates per Andorra serien suficients i els hi permetrien dissimular el seu tarannà immobilista i conservador impermeable a qualsevol vel·leïtat de canvi o de reforma. La situació s'ha agreujat encara més durant l'etapa final de la legislatura amb l'esgotament del lideratge de Martí i l'absència d'alternatives a aquest entre les diferents camarilles de la dreta. Tornem a estar al punt de partida de la tardor de 2010: els poders fàctics fent una mena de casting del tipus Operación Triunfo però d'amagat o com l'entrenador d'un equip, promovent la rivalitat entre els jugadors per veure qui disputarà la titularitat a Toni Martí. I els jugadors utilitzant tots els medis al seu abast per a seduir el seleccionador: padrins, vestidor, esponsors, premsa, sense oblidar els hooligans i palmeros més fidels.

Hem entrat –millor dir– la dreta política andorrana ha entrat en una fase de pugna acarnissada pel poder hegemònic en la que totes les armes semblen legítimes (la mentida, l'insult, la insinuació perversa, la intolerància), més encara quan les diferències reals entre aquests sectors són inexistents, tots volen defensar els interessos d'Andorra o sigui: els privilegis de la banca, de les grans franquícies, de la gran distribució comercial i dels interessos lligats a la fabricació del tabac. Semblaria, que quan menys diferència ideològica i política hi ha, més virulenta ha de ser la controvèrsia. Per a ells, per aquesta dreta autàrquica, incommovible, estraperlista, professional de la fidúcia i alcavota d'evasors fiscals, la resta del país no existeix; perdó, m'equivoco: existim, però només com a víctimes de retallades de drets socials i de llibertats, com a subjectes subalterns que hem d'aprendre a viure amb menys recursos, amb menys prestacions sanitàries, amb menys drets. Aquestes són les reformes en la que Gallardo, Pintat, Sangrà, Cinca, Nomen i Martí sempre estaran d'acord, les reformes que creen i fan augmentar les desigualtats. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.