• Conscient de la seva manera de veure el món, va assumir les seves maneres de fer extravagants

Foto:

El marc natural del poble de Dosrius (Maresme) on va néixer l'Esteve Albert i Corp, el dia 4 de febrer del 1914, la masia de Can Batlle i després la Casa de Can Sala o Cal Raio on va viure els primers anys de la seva vida i la manera de ser de la seva mare Vicenta, varen marcar profundament la seva relació amb el món configurant-li un lligam amb la terra i el territori. Mai més ben dit, l'Esteve Albert, va ser un creador de paràboles o al·legories que contenen un ensenyament moral. Quan era petit la seva mare li deia «Noi, tú a la idea». Albert Manent el va definir de «místic terral» i «cavaller de l'ideal», i Xavier Garcia de «penúltim franciscà». Va ser, com li esqueia, poc convencional i tenia una forma original de fer les coses. Conscient de la seva diferent apreciació del món a la dels altres, socialment va assumir les seves maneres de fer, extravagants, com a normals. I tot i que aquestes formes en donaven, de vegades, una impressió poc favorable, no tenien res a veure amb la seva veritable capacitat intel·lectual. I va ser feliç, sent com era, sense tenir en compte l'opinió dels altres, sobre la seva manera de ser. I sobre les seves maneres de fer, que tant podien resultar alarmants com divertides. I encara que triés camins complicats per a fer coses simples i no ser eficaç quan se'l constrenyia amb sistemes imposats o regles externes, era increïblement i agosaradament eficient amb objectius aparentment impossibles per a la majoria i sobretot els que eren a llarg termini, si se'l deixava fer.

Profundament humà, sincer i vital li agradava dirigir admetent però col·laboradors en tot i obrint portes de confiança per interessar-los a participar i prendre el relleu en qualsevol de les múltiples idees que es generaven constantment, sense parar, en el seu magí. Certament, va fer cas de la seva mare! I ho va fer triplement. Com a idealista d'un costat que mai va deixar de ser, és a dir captingut sempre més per ideals que per consideracions pràctiques o per interessos materials. Com a ideador o productor d'idees, de tot tipus, i en qualsevol àmbit, forçat a manifestar-les a rel de la seva diferent visió de la realitat respecte a la resta de gent. I finalment com a ideòlegs o elaborador d'ideologia en algunes àrees que li van interessar al llarg de la seva vida.

Concretament, com va dir ell «Quan va de debò m'han trobat al costat de l'esperit català, cristià i social». Un esperit català que es va implicar políticament i a nivell de llengua i cultura. Un esperit cristià que l'ha fet predicar i viure arreu els ideals d'amor, fraternitat i de justícia.

Un esperit social que l'ha fet interessar per la natura, la cultura, la història, els mites i el lligam de tot plegat amb el seu retorn al poble. I en nous formats per a desvetllar-ne la consciència. O l'esperit. Autocrític, valent i decidit en les adversitats no el van espantar mai les dificultats. O les superava o canviava de projecte, de lloc o d'activitat. Tenia energia suficient per anar fent i alhora dispersar-se. Així com per a seguir noves idees i superar la falta de realisme davant la societat que li va tocar viure, de la qual no va acceptar límits als seus objectius.

L'Esteve Albert va viure a cavall dels canvis profunds del segle XX. Va conèixer i viure èpoques diferents, almenys tres. La d'abans de la guerra civil espanyola, la de després fins als anys setanta i la que la va superar en els anys vuitanta. Canvis d'idees, de valors i de generacions. L'únic element de relligament de tot, que enllaça i dona continuïtat és la terralitat, la terra, la natura. En podem canviar la visió, les percepcions, l'ús, el que vulguem però només ella, tot i els seus canvis i renovació continua, s'esdevé permanent i marc de les nostres accions i vivències.

Amb les seves idees i els seus temps, aparentment accelerats, la societat moderna, se n'ha volgut i se'n vol deslligar del tot, considerant la terra i el territori un instrument i no el marc constituent. Esteve Albert, més sensorial i humà, que racional i tecnològic es va adonar d'aquesta importància i continuïtat de la nostra condició natural i, per tant, de que calia un retorn a la natura, enlloc de girar-li l'esquena, si volíem conèixer de la vida, quelcom més que el títol de la pel·lícula. D'aquí també la importància que li donava a la història, aquest coneixement que dóna continuïtat a la vida col·lectiva. I per això la feia parlar. I, com no podia ser altrament, la feia parlar, a l'exterior, sobre el terreny, en els monuments humanitzats del passat, incloent, els naturals, la terra en definitiva, en la seva pell viva. Més que moure's en una dualitat, Esteve Albert va saber combinar i equilibrar una trilogia, els tres tipus de coneixement que s'apleguen en l'home complet: l'emocional o inspirat, l'espiritual o revelat i el racional o científic. I aquí el seu desencontre permanent i tossut amb l'home modern que té l'esguard posat només en el mirall del coneixement demostrat.

Terral, n'ha estat, defensant Catalunya i la catalanitat, i treballant per recuperar la seva grandesa i antigues llibertats. Així com la seva llengua i cultura, fins a la seva mort. I terral en va ser descobrint, estimant i arrelant-se en l'andorranitat i Andorra , un país constitucionalment territorial. Si al seu temps va haver d'anar a contracorrent, la seva veu, avui, pren més sentit que mai. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.