El passat 9 de novembre es va complir el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, després del qual també van caure els règims de partit únic de l'òrbita soviètica. Només tres anys abans s'havia produït l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea, que va marcar el futur del país i la seva economia, per bé i per mal. Ara gairebé sembla mentida però just abans de la crisi del 2008, Espanya s'havia situat entre els països més rics del món. Van ser aquells bons anys per a milions d'europeus, entre ells la majoria dels espanyols. Potser per això mateix no sembla convenient oblidar-ho. Espanya va tenir la seva etapa imperial però no per això va aconseguir el benestar que, tot i la crisi, avui es coneix. Hi va haver etapes de major acumulació de riquesa però mai un repartiment de la mateixa com el que ara es gaudeix, per molt que la creixent desigualtat es mostri cada dia més amenaçant. Els millors anys de la història d'Espanya s'han viscut estant a Europa, és a dir, compartint unes mínimes regles amb altres països de l'entorn natural. Per desgràcia, aquest procés pateix ara una aturada política i econòmica important. La modernització d'Espanya es va fer als anys 80. El PSOE va recuperar el poder a l'octubre del 1982, la qual cosa va ser tot un esdeveniment dins i fora del país, ja que no passava res semblant des d'abans de la Guerra Civil del 1936, en un món molt diferent.

El llarg govern socialista de Felipe González, es va saldar amb tres grans èxits: la supremacia del poder civil davant d'uns militars que venien de donar un cop d'Estat el 1981, l'ingrés a Europa el 1986 i una política econòmica socialdemòcrata basada en un modern sistema fiscal, i dos sonors fracassos: la corrupció i els anomenats GAL. Van ser les llums i ombres del canvi que va afermar la democràcia i les comunitats autònomes, sense resoldre del tot l'encaix de Catalunya a Espanya, que encara cueja. De vegades, els grans esdeveniments històrics, com el de la caiguda del Mur, serveixen per agafar perspectiva de les coses, valorar-les i criticar-les, i adonar-nos de tot el que queda per fer; sobretot quan, com ara, no s'avança sinó que es retrocedeix. Com diu Ignacio Vidal-Folch, sembla que en lloc d'arribar al final de la història tornem a la casella de sortida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.