Sigui el qui sigui que facis tu, la culpa de tot és de l'altre. Aquesta és la crítica fàcil i clàssica, la que sempre ajuda a un a exculpar-se de la situació. I si jo estic així, per què aquell es queixa si està en una situació molt millor? Ja fa anys que se sent la mateixa cantarella, una cantarella insolidària alhora ignorant. Fins i tot, fa pocs dies, l'editorial d'un altre diari del país en justificava aquesta. Una justificació mancada de gran part d'explicació per considerar-la raonada i objectiva. Aquesta mancança, no era cap altra que l'elecció. És a dir, l'elecció d'un mode de vida. Ells, a diferència dels privats, elegeixen seguretat, en detriment de quantitat. Aquestes persones no esperen grans salaris al llarg dels anys, però sí unes condicions laborals diferents. Parlo de salaris, no obstant, reitero que no crec que aquest sigui el principal reclam per elegir. Elegeixen, la majoria, per passió, per la voluntat de servir. Sí que pensareu ara en un bon grapat que elegeixen per altres finalitats, però aquests no en són la majoria citada.

A nivell més pròxim, només us puc parlar del que he vist en aquests últims 21 anys. Tinc uns pares magnífics, un del privat i l'altre del públic. Tan ella com ell coneixen a fons la feina, els pros i els contres d'aquesta, així com el seu paper en la societat. Tot i les diferències, ambdós comparteixen la importància de la feina de l'altre. En referència a la crítica clàssica, la meva mare és l'exemple clarivident del fet que tenir persones com ella surt molt rentable a les arques públiques, comparat amb el preu que equivaldria la seva labor al món privat. Com ella, us en podria nombrar una infinitat de nombres més d'apassionats per la seva feina, degut al meu pas pel que és un dels projectes més il·lusionants i excel·lents d'aquest país: l'Escola Andorrana. Així mateix, no només del món de l'educació en trobem exemples, sinó també n'hi trobo quan penso en el cos de policia, de bombers, de la sanitat, de l'administració o de la justícia. A tots ells, aquest passat dijous se'ls ha menyspreat la seva dignitat. I tot i no ser elegits de la mateixa forma com s'elegeixen els membres del Consell General, són els nostres representants i garants del bon funcionament de l'Estat i societat. Demostracions com la de la passada vaga, demostren que a Andorra estem fent passos democràtics com a col·lectiu. Ara, tan pública com privada, cal anar a units cap a un model on els drets laborals es respectin a nivell total. En canvi, si fem ús de l'egoisme, el partit el perdem tots.

Per a més informació consulti l'edició en paper.