• La supervivència de l'aperitiu enfront de l'allau dels locals de moda?

Foto: EL PERIÒDIC

Des de fa dies he reduït les racions de menjar als àpats perquè el meu plat principal són els complements nutritius en forma de notícies. En el menú hi figuren, entre d'altres, la presentació de la revista Menja't Andorra, l'obertura de les jornades Andorra a taula, la difusió del programa de Televisió Espanyola Un país para comérselo dedicat a Andorra, el balanç de La Massana fogons, l'inici a la mateixa parròquia de la iniciativa Al novembre, parem taula!, el proper número de la revista Portella, i l'èxit del primer concurs de cuina infantil de Sant Julià de Lòria amb 26 inscrits i preparacions culinàries per a llepar-se el dits.

A més d'aquesta convergència d'activitats he vist, amb alegria, que alguns locals de Catalunya i d'Andorra han recuperat l'aperitiu amb vermut i el sifó de vidre gruixut, gallet i malla de plàstic. Com ha de ser. El sifó permet airejar el vermut i allargar un trago que se solia acompanyar d'olives farcides de veritable anxova, escopinyes i calamars a la romana. I els seitons amb vinagre. Són una autèntica meravella. Si els haguessin inventat Ferran Adrià, els francesos o els japonesos serien el hype gastronòmic a Nova York i el menjar preferit de Carrie Bradshaw, dels hipsters i dels brokers que dinen amb un tupper i un batut de verdures ecològiques a Central Park. Mariden molt bé amb patates fregides i olives.

El seu alt contingut en Omega 3 fa que siguin beneficiosos per a la nostra salut cardiovascular i per a la dels nens, aquests addictes a les hamburgueses i que es resisteixen a menjar peix blau. La solució són uns seitons amb vinagre amb una llesca de pa amb tomàquet i el sopar infantil és un èxit. Això en l'àmbit domèstic perquè, en els locals, l'aperitiu lluita per no entrar en vies d'extinció. El seu hàbitat natural --mesons, baretos, tabernes de tota la vida... --resisteix heroicament a l'allau de locals com bistrots ecosostenibles, lounge-bar o vinateques amb bancs d'ebanista i mobiliari aeroespacial.

Boutiques bar on els clients beuen smoothies de pomelo o de llet de cabra acabada de munyir mentre llegeixen un llibre de David Foster Wallace després d'aparcar la seva bicicleta urbana de bambú fabricada al Maresme i cafès amb cadires reciclades i parets de totxo que serveixen quiches veganes d'espinacs.

També hi ha bars de llums violetes i tamborets futuristes que no tenen seitons amb vinagre i que tot ho serveixen amb ceba caramel·litzada i que proven agosarades combinacions de dolç i salat com les figues amb encenalls de roquefort amb mel i nous, l'amanida xupa xup de guatlla amb vinagreta de soja i canyella amb fruits secs o la teula de coco amb mató, anxova i olivada. I sense oblidar l'omnipresent ruca, una verdura que ha passat de ser considerada una mala herba a una planta que gaudeix de fama internacional en el món gastronòmic.

Les tapes tradicionals han deixat pas a les broquetes de papaia o al gaspatxo de cirera i les truites de patates, les croquetes i l'ensaladilla russa semblen cosa del passat. La moda és impressionar i, no s'ha de descartar trobar ben aviat carpaccio d'iguana o cues de llangardaix gratinades amb formatge Tou de Til·lers servits en lloses de pissarra en comptes de plats. Canviaran la ruca per la kale que acaben de descobrir els americans i que s'ha convertit en el vegetal per excel·lència. L'anomenen la nova carn, la reina dels vegetals i font inesgotable de nutrició perquè conté molts micronutrients. Fins i tot li han dedicat un dia de l'any: el primer dimecres d'octubre celebren el National Kale Day.

No han descobert l'AeroMobil, el cotxe volador que ja s'enlaira a Eslovàquia ni el tractat mèdic de Constantí l'Africà perquè el que anomenen Kale és la nostra col ploma, reconeixible perquè és verda i arrissada. Pertany al mateix grup que el bròquil, la coliflor i les cols de Brussel·les i als Estats Units s'associa amb els restaurants i locals que volen ser capdavanters.

Tot el contrari que uns bons seitons amb vinagre que s'han de consumir, de preferència, en aquests bars de llums fluorescents, el terra ple d'escuradents i de sobres buits de sucre, taules de marbre i potes de ferro, els de partida de dominó o de botifarra en comptes d'afterwork, que no serveixin els gintònic en una peixera i amb una amanida de fruites surant, que pugui esmorzar un bon entrepà de fuet en comptes d'un brunch i que, havent dinat, em pugui prendre tranquil·lament un cigaló de Rom Pujol sense que un DJ em perfori els timpans amb un remix de música electrònica.

En la meva darrera estada en una gran ciutat vaig entrar, per necessitats fisiològiques, en un gastrobar. No tenien, com és de suposar, seitons en vinagre. Tampoc vaig trobar els lavabos. I ho vaig intentar tres vegades. 

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.