Els arbres amenacen amb tapar el bosc. Llegint la premsa europea i nord-americana amb regularitat, aterroritza comprovar el lideratge indiscutible d'Espanya en assumptes de corrupció. Els mitjans de comunicació sobreposen un escàndol a un altre amb una cadència frenètica. I ningú ja està exempt de l'estrany privilegi de tenir el seu buit en aquest univers, un autèntic forat negre, de la corrupció política.

Han estat anys de dolce vita a la calor del creixement primer amb les aportacions europees a fons regionals i de cohesió. Van permetre l'eclosió de les constructores en obres públiques. Una formidable xarxa d'autopistes que en alguns casos no condueixen enlloc. El somni que l'AVE arribés a cada racó d'Espanya i ara no té passatgers. Una modernització d'infraestructures tan extraordinària que ara es sap que va ser excessiva. Monuments, palaus de congressos, obres d'arquitectes capdavanters en comunitats autònomes i municipis. Va circular els diners al voltant del maó i es va organitzar un formidable festí de corrupció entre sectors de la Banca, alcaldes i presidents de comunitat i els que feien d'intermediaris.

Recordar ara l'embolic que es va muntar perquè Pilar Miró, llavors directora general de RTVE, va pagar amb diners públics un vestit per assistir a un acte oficial, em produeix una tristesa infinita. Vaig conèixer a Pilar Miró i ha estat una de les persones públiques pitjor tractades en la nostra democràcia.

Els «cafecitos» del germà d'Alfonso Guerra, com a molt eren una imitació de la picardia Espanyola. El totpoderós Mariano Rubio, que manejava la política monetària des del Banc d'Espanya, va ser linxat per que no va fer la declaració de la renda d'unes inversions ridícules en la seva quantitat.

Aquell rigor va poder ser desmesurat, però va ser necessari, probablement, en un hemisferi que confiava en el sistema democràtic i que tenia hipersensibilitat amb la corrupció.

Per a més informació consulti l'edició en paper.