• Inicià el seu pontificat renunciant a la tiara que va subhastar per als pobres

Foto: el periòdic

El proper diumenge a Sant Pere del Vaticà, el Papa Francesc beatificarà el gran Papa del segle XX, Pau VI. (Concesio, Brescia 1897 – Castel Gandolfo 1978), el retrat del qual també estigué present en la Sala del Consell General d'Andorra durant tot el seu pontificat. Beatificació esperada perquè també és un signe més que el Papa actual se sent en continuïtat amb el Concili Vaticà II i amb l'artífex de la seva realització i de la seva aplicació enmig de no poques tempestes i debats.

Giovanni Battista Montini fou un sacerdot ben format a l'Escola diplomàtica de la Santa Seu i que treballà intensament a la Secretaria d'Estat del Vaticà. Mai no va deixar de conrear l'amistat fecunda amb els cercles intel·lectuals italians i francesos, ni deixà de col·laborar amb laics de l'Acció Catòlica Italiana, alguns dels quals després tindrien responsabilitats polítiques grans a Itàlia, des de governs de la Democràcia Cristiana. Pius XII el nomenà Arquebisbe de Milà (1954-1963), on va exercir el govern de la Diòcesi més influent d'Itàlia. I després el seu gran valedor Joan XXIII el nomenà cardenal i li tingué una gran estima.

A la mort de Joan XXIII (1963) va ser elegit successor seu, amb la clara intenció dirimida al Conclave que el Concili Vaticà II havia de ser continuat, vencent les veus que en volien la simple clausura. Durant quinze anys ben fecunds fou el Successor de Pere (1963-1978) i entre els elements més decisius del seu pontificat convé destacar la continuació, l'encaminament dels debats, l'aprovació dels documents i la feliç clausura del Concili Vaticà II, l'esdeveniment eclesial més important del segle XX i «brúixola per al segle XXI», segons l'expressió feliç de Joan Pau II.

De fet tots els documents conciliars porten la seva signatura, «Jo, Pau, bisbe de l'Església Catòlica». Fou Pau VI qui va dur a terme la reforma litúrgica, fent que l'anomenem de Pau VI: Missal, Litúrgia de les Hores i Rituals dels Sagraments, així com el qui aprovà el foment de l'acció pastoral litúrgica arreu del món, amb adaptacions culturals i lingüístiques per part dels episcopats, que han tingut una enorme influència en les diverses cultures amb què la humanitat creada per Déu s'expressa, viu i encamina el seu futur. Ho fou també per a la llengua i la cultura catalanes.

Ell inicià el seu pontificat renunciant a la tiara que subhastà per als pobres. Viatjà de forma missionera a Terra Santa –amb el famós encontre ecumènic amb el Patriarca ortodox Atenàgores–, i l'Índia, Colòmbia, Filipines, i a l'ONU. Escriví grans textos magisterials sobre l'Església que es fa diàleg, el progrés dels pobles, la Vida Humana –defensant amb coratge i profetisme el matrimoni, la família i la vida–, i sobre l'Evangelització.

Reformà i internacionalitzà la Cúria, treballà molt per l'ecumenisme, i donà empenta al Sínode de Bisbes i en darrer terme a una Església de comunió i de servei, que el Concili havia reclamat. Home de gran finesa i intel·ligència, d'escolta humil i atenta, de serenor interior, d'amor incondicional a Crist i a l'Església, de voluntat de servir la humanitat amb els seus grans problemes de fam, guerres, violències i totalitarismes. Es va fer famós el seu crit impactant a l'ONU el 4 d'octubre de 1965: «Mai més la guerra, mai més la guerra! És la pau, la pau, la que ha de guiar el destí dels pobles i de tota la humanitat!».

Així mateix, defensà sempre la democràcia, i s'oposà a la pena de mort, coses que a Espanya i altres llocs li comportaren molta incomprensió. Ens va ensenyar a estimar i a patir per l'Església i pel servei a la humanitat, i hagué de sofrir molt a causa de les crisis de tot tipus en el postconcili, i al final de la vida, amb l'assassinat mai no prou esclarit del seu amic el primer ministre Aldo Moro (1978). És un tòpic injust fer-lo indecís o diletant. Pau VI fou un intel·lectual que sospesava respectuosament les opcions dels discrepants i les madurava abans de precipitar-se. I sobretot fou un gran creient, que confiava en el poder de la gràcia que capgira o orienta les nostres decisions. El cardenal argentí Eduardo Pironio va dir de Pau VI: «La seva vida i el seu ministeri manifesten un home de profunda oració, de particulars experiències contemplatives, d'especial penetració de les Escriptures i els misteris de la Fe. Un home contemplatiu, sempre conduït per l'Esperit Sant».

Amb la seva beatificació, l'Església el mostra a tot el món com a model i intercessor. Valorem la vida i els exemples del gran Papa Pau VI, expert en humanitat, i que ell continuï ensenyant la fidelitat a la fe cristiana, a l'Església, tal com ho expressava bellament en el seu Testament: «Sento que l'Església m'envolta: oh, Església santa, una i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d'amor amb la meva benedicció i salutació!». I al final d'aquell esplèndid text, també per la seva gran bellesa literària, demanava: «Sobre la situació de l'Església; que escolti les paraules que li hem dedicat amb tant d'afany i amor.

Sobre el Concili: que es dugui a terme feliçment i que es tracti de complir amb fidelitat les seves prescripcions. Sobre l'ecumenisme: que es continuï la tasca d'acostament als Germans separats, amb molta comprensió, molta paciència i gran amor; però sense desviar-se de l'autèntica doctrina catòlica. Sobre el món: que ningú no pensi que se l'ajuda adoptant els seus criteris, el seu estil i els seus gustos, sinó procurant conèixer-lo, estimant-lo i servint-lo».

Necessitem que Déu ens continuï enviant persones amb aquesta finor intel·lectual i creient, testimonis més que mestres, perquè com ell mateix deia en una frase sempre citada, la societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. 

Arquebisbe d'Urgell

Copríncep d'Andorra

Per a més informació consulti l'edició en paper.