• Augmenten els incívics i la brutícia als carrers del país

Foto: noe

No sabem conduir sense GPS, escriure sense buscar a Google, disfrutar els moments aïllats de temps sense obrir el facebook, ni comportar-nos de manera cívica. És obvi que les normes més elementals de civisme no les ensenyen ni els pares, ni les escoles, i potser caldria que el Govern, a més de circs, fonts i gespes d'ocasió, fes alguna campanya per la urbanitat que completés la dels comuns pel que fa als excrements de gossos. S'ha arribat a un grau de consentiment dels comportaments incívics que ara, si, per exemple, un es queixa contra els que criden, canten i fan soroll a altes hores de la matinada, corre el risc que s'empipin i l'apallissin.

Fa un parell d'estius, l'ajuntament de Barcelona va posar en marxa la campanya Gràcies per deixar-me descansar perquè, segons les autoritats locals, hi ha gent torracollons que en lloc d'anar de marxa, dorm. El personatge de l'anunci estava dibuixat amb uns atributs antiquats com una gorra de dormir i un mostatxo del segle XIX potser per demostrar que dormir és obsolet i improductiu. Si mirem malament a qui tira alguna cosa -- paper, cigarreta, llauna de refresc-- serem insultats; si ens queixem perquè algú s'aparca en doble fila, és probable que aquest surti del vehicle amb el primer objecte que trobi a mà i intenti obrir-nos el cap.

Si en una sala de cinema li demanen, educadament, a algú que no faci soroll mastegant o obrint una bossa de patates fregides, ens contestarà que fa el que li rota. Ser espectador en aquests temps que corren, comporta riscos que poden afectar l'estat d'ànim i fins i tot el més bàsic equilibri que precisa un ésser humà. Anar a veure una pel·lícula al cinema s'ha convertit en una mena d'agònica carrera per poder-se concentrar en el que succeeix a la pantalla. Al marge de la qualitat de la cinta, l'incivisme de molts espectadors és desesperant.

La ingesta de crispetes és el principal factor de desestabilització mental per algú que té com a objectiu gaudir de la pel·lícula i seguir els diàlegs perquè no totes són com El niño, una successió de persecucions de cotxes i barques. Les crispetes s'acompanyen sovint de llaunes de refresc i d'altres artilugis encaminats a convertir al sala en una olla de grills i on no hi ha falta la gent que efectua comentaris com si estigués a la sala d'estar o al menjador de casa seva. Hi ha moments en els quals només queda esperar que el ritme del film sigui realment frenètic i la ment s'evadeixi amb força per evitar agafar pel coll, al galifardeu del darrere. Surts de la sala amb la sensació que has pagat per ser molestat. Mentre que els infractors no només infringeixen, sinó que tenen el convenciment que la raó està del seu costat. I somriuen com els guàrdies porcs de Jabba el Hutt i parlen com si fossin capos del camp de concentració de Bergen-Belsen mentre que tu estàs a punt de deixar de ser the strong, silent type que proclamava Tony Soprano o aquella bona persona del Sezuan de Brecht que s'ha de convertir en malvada per sobreviure. T'entren ganes de ser com Charles Bronson a Jo sóc la justícia.

Perquè els carrers cada dia estan més bruts, tot i els esforços dels serveis comunals per netejar-los. La setmana passada, al carrer doctor Palau de Sant Julià de Lòria, un automobilista buidava el contingut del cendrer del vehicle al mig del carrer. Quan li vaig dir que tenia una paperera al costat em va respondre que «ya lo limpiará el común». No sé si es referia al fet que ho havíem de netejar la resta de persones o el Comú. Hi ha una sensació d'impunitat, de barra lliure, de carta blanca.

L'estiu passat, en una zona plena de banyistes, prop de la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, em vaig trobar un bussejador armat amb un fusell submarí. Li vaig dir que en aquella zona no el podia utilitzar i em va contestar amb un «estic de vacances» com si això l'autoritzés a enforquillar cames i braços com si fossin pops o daurades. Aquests darrers dies he anat portant coses a la mini deixalleria que hi ha a l'aparcament de les feixes del Rabató, a la carretera de la Rabassa. Seguint el que està marcat en els cartells hi he portat petits electrodomèstics --una torradora i dues ràdios--, roba en el contenidor corresponent i mobles petits. Doncs és inimaginable el que hi deixa la gent, davant la desesperació dels empleats comunals que són adorables i encantadors. I no cal incidir en l'apartat dels gossos.

N'hi ha un, de tamany XXL, que cada dia a la mateixa hora pixa al costat de casa, i més que una pixada sembla el Nil en època de crescuda. Conec el propietari i li vaig proposar que algun dia canviés d'ubicació. Em va respondre: «tu que llegeixes tant hauries de saber que han donat un premi d'investigació a un treball sobre els gossos que fan les seves necessitats orientant-se cap un eix nord-sud». Li vaig contestar que el premi al qual es referia era l'IG Nobel 2014 i que el meu guardó preferit va ser el destinat al treball que demostrava, físicament, que era impossible que els porcs veiessin el cel. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.