• Va ser entre els Àustries i els Borbons quan Andorra es va posar a buscar el seu lloc entre les nacions

El 1714 ha estat important pels catalans. I particularment pels cerdans i pels alturgellencs. I aquesta data, gairebé oblidada pels andorrans, mereix una atenció particular i específica per a l'Andorra d'avui per dues clares raons.

L'una posada de relleu per Lídia Armengol i Vila en Una mostra del nostre llegat històric (Andorra la Vella, 1985), com és la singular acció política del Copríncep Episcopal Simeó de Guinda i Apeztegui des d'aquell any, en què va començar el seu episcopat a la Seu d'Urgell i va durar fins el 1737. La segona ha estat aportada per la lucidesa d'anàlisi de Jordi Buyreu en el seu treball al Diplomatari de les Valls d'Andorra segle XVII (Andorra la Vella, 2012), gràcies al qual afirma: «Aquest segle fou determinant per a la consolidació del llarg camí que prengueren les Valls cap a la independència plena a finals del segle XX».

I el resultat de la guerra de successió d'Espanya amb la rendició de Barcelona l'any 1714 suposa l'any zero d'aquesta consolidació.

Els andorrans que, inicialment haurien reconegut Felip V, net de Lluís XIV (Copríncep francès en aquell moment) es van trobar, el 1705 (pacte de Génova i aixecament del territori català contra Felip V), en la necessitat de reconèixer l'arxiduc. Carles III d'Aùstria, fent-li arribar nombrosos presents per tal de poder continuar fent entrar i sortir mercaderies d'Andorra, amb les franquícies tradicionals, i haver d'acceptar com a Veguer a Francesc Carreu en ser aquest nomenat alcalde de la Seu d'Urgell, partidari de l'austracista, havent fugit el bisbe Cano cap a Castella.

Fins el 1711, els andorrans faran l'andorrà (defensant la seva neutralitat), entre els dos bàndols, i a partir d'aquesta data, en què es preveu ja el resultat del 1714, apostaran decididament per Felip V al qui li enviaran un present de 600 formatges acompanyats per un síndic, fins a Saragossa.

El Bisbe Cano va ser nomenat, en premi a la seva fidelitat, com a Bisbe d'Àvila i al seu lloc es va nomenar al navarrès Simeó de Guinda i Apeztegui (Baraut C., Castells J., Marqués B., Molinè E., La Seu d'Urgell, 2002).

Les experiències viscudes per Andorra amb aquesta guerra de successió a la Corona espanyola i les seves conseqüències a tot Europa, així com les que també tindrà per a Andorra el fet de que les dues Corones, on es troben els dos coprínceps andorrans, siguin de la mateixa casa reial, la borbònica, la qual cosa vol dir que es troben en sintonia per primera vegada a la història, faran canviar les actituds de les institucions andorranes a la vista d'un perill clar d'incorporació territorial.

Efectivament aquestes darreres, començant pel Copríncep Episcopal, adonant-se de la seva fragilitat, començaran a prendre decisions d'un nivell superior a les intervencions realitzades en els segles anteriors, que marquen una clara posició en el camí per voler definir, incorporar i consolidar infraestructures d'estat.

El decret de Nova Planta del 1714 suposarà canvis importants a l'Urgellet i la Cerdanya a nivell polític i administratiu. Per exemple els alcaldes de la seu d'Urgell deixaran de ser nomenats pel Bisbe i deixaran de ser, com havia estat fins llavors, veguers episcopals d'Andorra.

La frontera entre les monarquies espanyola i francesa, van patir el ser front de guerra entre el 1707; el 1713. Aquesta situació va fer que el pragmatisme s'imposés arreu per tal de garantir la supervivència.

I aquesta condició es donà alhora a Andorra, al l'Urgellet i a la Cerdanya tot i que visqueren situacions diferents. Andorra va haver de defensar la seva neutralitat. L'Urgellet defensà el posicionament català i austracista que s'aixecà el 1705 des de Vic. La Seu d'Urgell s'hi adheria el 20 de setembre. Puigcerdà també s'hi va sumar el 28 d'octubre d'aquell any. I el 21 d'abril del 1707 va resistir l'atac francès, cosa que li va valdre el títol de Ciutat per Carles III arxiduc d'Àustria. El setembre del 1707 Puigcerdà retornà al bàndol de Felip V en ser recuperada pel Duc de Noailles per les tropes borbòniques.

I de llavors fins al 1713 el front de guerra passaria a trobar-se al Baridà, Lles i Montellà.

L'any 1707 la vila de Bellver va ser fortificada i a Puigcerdà s'hi va fer el Fort Adrià al nord de la ciutat, enderrocant 173 cases. La Seu d'Urgell estarà defensada pel general Moragues, des dels castells de Ciutat, Torres, Aristot i Bar, entre els anys 1707 i 1713.

Els tres territoris, Andorra, l'Urgellet i la Cerdanya formen un triangle complex. Històricament han tingut trajectòries diferents.

Però la seva proximitat i també diferència, han fet que gaudeixin d'una complementarietat encara per desenvolupar conscientment en els seus nivells òptims. La transfronteralitat dels tres territoris hi ha donat un valor afegit suplementari.

La història també mostra que el que ha anat bé per algun d'ells ha anat malament per als altres.

Raó de més per pensar que els tres territoris no només han de continuar sent diferents, sinó que necessiten complementar-se per assolir nous nivells de desenvolupament i de diferència.

La història del 1714 a la Cerdanya i l'Urgellet es pot resseguir en l'exposició que els Arxius Comarcals de l'Alt Urgell i la Cerdanya han creat amb el títol Entre Aùstries i Borbons, que aquests dies es pot veure a la Seu d'Urgell.

Val la pena treure-hi el cap. Sobretot si pensem que va ser entre els Àustries i els Borbons quan Andorra es va posar, seriosament i decididament, a buscar el seu lloc en el concert internacional de nacions. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.