Divendres passat vaig tenir l'oportunitat de visitar el centre sociosanitari de El Cedre, ja fusionat amb la residència del Solà d'Enclar. Celebraven la seva Diada de Meritxell amb discurs inclòs del cap de Govern, Toni Martí, i les declaracions de la ministra de Salut i Benestar, Cristina Rodríguez, que recordava les dificultats d'unir els dos centres i el que s'està fent per acontentar usuaris i familiars després de les queixes rebudes. Veure els padrins i les padrines d'avançada edat em va recordar que, algun dia i amb una mica de sort, arribarem a tenir la seva edat. Sempre he sentit admiració per la gent gran, ells són el reflex del passat i del pas del temps i els hi hem d'agrair el fet d'estar on estem, es mereixen tot el nostre reconeixement.

El dubte sorgeix quan et planteges què passarà quan, després d'una vida treballant, et toqui rebre la recompensa que et mereixes. I sembla que, ara per ara, no està clar que puguem arribar a ser vells i mantenir, llavors, una vida digna. El sistema de pensions andorrà està antiquat, no pot ser que, a hores d'ara, segueixi estant plantejat com si haguéssim d'arribar només als 74 anys quan l'esperança de vida supera els 81 i va pujant. Amb mesures poc ambicioses és cert que es poden cobrir les pensions dels qui ara estan jubilats, però què passarà amb els que vindrem?

El sistema actual no és sostenible, potser caldria una remodelació des de la base, un canvi de fonaments. No és fàcil, és cert, i menys ara que ens trobem a pocs mesos de les eleccions i el populisme i les accions immediates són la prioritat per tal d'assegurar-se vots. Però un dia o altre i, repeteixo, amb una mica de sort, tots arribarem a vells i voldrem el reconeixement que ens mereixem. El que plantejo no és altra cosa que envellir amb dignitat i, si les coses no canvien, ho tindrem complicat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.