• El terreny de joc de l'Estadi Nacional provoca controvèrsia i el cautxú s'aixeca amb el bot de la pilota

Foto: ÀLEX LARA

Una gran lluminària es va projectar sobre el meu cap i en algun racó de casa, sonava l'Al·leluia de Händel quan un amic, professor en una universitat dels Estats Units, em va ensenyar un joc a internet de l'NBA, la lliga professional de bàsquet. Porta un equip, fitxa jugadors, l'informen de l'evolució dels lesionats, dels resultats al segon i té totes les estadístiques, fins i tot la quantitat de begudes energètiques que consumeixen els titulars i els suplents. Em va encantar. He trobat l'equivalent en futbol i es diu comunio.es. És el mànager de futbol on line. Ara sóc com un llop de Wall Street però a la Lliga BBVA.

A l'estil de Jordan Belfort (Leonardo Di Caprio) que quan és expulsat, per primer cop, del centre financer, decideix convertir-se en el trader més implacable, no utilitzo les mateixes armes que els grans. Intervinc en mercats secundaris, fora del gran circuit. He format un equip de gent treballadora com Pablo Iglesias i Podem o el Cholo Simeone. El pare de Neymar al meu costat és un aprenent, negociant contractes. Segueixo amb passió un Llevant-Èibar o un Getafe-Almería com si fossin el clàssic Barça-Madrid i em sé de memòria l'alineació del Còrdova quan el més a prop que he estat del seu camp, el Nuevo Arcángel, va ser a les classes de catequesi de la comunió. Així, els diumenges a la tarda que solen ser amplificadors de la malenconia, el dia que anuncia l'etern començament, la tornada dels dilluns, que alimenten la sensació de buit, jo em converteixo en un hooligan cibernètic.

Sempre és millor aquest entreteniment domèstic que anar a empaitar falcons, llops i altres bestioles als Jocs Olímpics dels Nòmades a Txolpou-Ata, al Kirguizistan. Hi ha el risc de l'addició perquè això del futbol a l'ordinador enganxa més que el Tetris, el Call of duty i el Grand Theft Auto junts. Ja he pensat a vestir-me com un mànager d'un equip del campionat anglès amb l'elegància esportiva de l'Ivy League, americana a ratlles, pantalons de colors, mocassins, ulleres de sol wayfarer Ray Ban i tan ben afaitat com JFK amb el seu kit de la casa RR Auction que va sortir a subhasta la setmana passada. Em sento com un empresari esportiu. Ho tinc en compte tot. La il·luminació dels estadis, la pluja, les conjuncions astrals, el vent, el sol, l'hora dels partits, els colors de les samarretes i la gespa. Aquest és un factor determinant. Durant els meus pelegrinatges pels camps de futbol he vist pintar de color verd les zones del terreny de joc sense herba (estadi Lluís Sitjar de Mallorca en un partit de Lliga contra el FC Barcelona), he estat testimoni del vol d'un helicòpter a tocar de la gespa perquè el moviment de les aspes contribuís que no estigués tan xopa (estadi Vicente Calderón de l'Atlètic de Madrid abans d'un partit de la selecció espanyola) i he observat com plantaven alls a la zona de les porteries per allunyar el malastruc (estadi de Sarrià abans d'un entrenament de l'Espanyol). Però una herba tan rara com la de l'Estadi Nacional d'Andorra no l'havia vist mai. És cert que ara no em moc tant pels camps de futbol i que sempre hi ha una primera vegada però aquella superfície em recorda la catifa Hampen d'Ikea, que destaca entre l'àmplia oferta de pelfa, teixits plans, antilliscants o llana d'ovella i l'eslògan «tracta els teus peus amb afecte». Els teus, els de Bale o els d'Ildefons Lima tot i que quan hi hagi les línies del futbol i del rugbi semblarà més aviat la catifa Handflower del Desigual. En el partit de dimarts passat contra Gal·les, el cautxú s'aixecava amb el bot de la pilota i els jugadors no van acabar gaire contents.

La conclusió és que cal esperar unes setmanes per analitzar l'evolució de la gespa i que es pugui recuperar com la capa d'ozó. Perquè ara mateix, entre el polietilè, el polipropilè, els canals perimetrals, la sorra de sílex, el sanejat de l'òxid en el rec i la resistència rotacional, tot sembla molt complicat. Tant com canviar el cartell que encara hi ha a l'Estadi Comunal d'Andorra la Vella amb guixeta, locker. Guixeta és un gal·licisme (guichet), una paraula que no trobarem en cap diccionari de català. Per locker, l'únic que trobarem serà un armari amb clau. Sempre em quedarà el dubte de si els seguidors que anaven a veure els partits de la selecció nacional a aquell recinte, amb gespa natural, volien comprar entrades o guardar les coses en un lloc tancat. Perquè no he trobat la resposta en el comunio.es.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.