• Martí recorda que el debat sobre l'avortament va lligat a l'estructura institucional d'Andorra

Foto:

L'esperada ruta mariana d'Antoni Martí pel que fa a l'entrevista amb Mariano Rajoy i amb el Papa Francesc ha acabat com un Via Crucis o com el rosari de l'aurora. Hi ha anat en qualitat de cap de Govern però ha aconseguit resultats de cap de secció d'uns grans magatzems, de president d'una comunitat de veïns o de representant de Calzedonia: convidar Rajoy i el Papa a visitar Andorra. És el que passa quan et presentes a cites importants sense audàcia ni estratègia donant la sensació que véns d'un país decadent, que s'ha rendit, que no espera res tret de ser un vassall submís. La primera etapa va ser retre tribut al president del Govern espanyol per marxar amb el missatge que, sense intercanvi automàtic de dades, no es firmarà el conveni de doble imposició.

Ho exigeix el mandatari d'un país líder en morositat, en evasió d'impostos, en frau fiscal, en nombre d'aforats (17.000), en desigualtats socials i amb les indemnitzacions i fons de pensions de directius més multimilionaris de la història. Amb un nivell educatiu que supera el de Romania i Bulgària i amb un pressupost d'investigació científica inferior al de Portugal. És el país capdavanter en aeroports, el doble que Alemanya, el que té la xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat més gran del món només superada per la Xina i el que fins fa poc ha tingut com a president de la Conferència Episcopal un personatge tan singular i polèmic com Rouco Varela, aquest home nascut per manar obeint: un element imprescindible per al Vaticà fins el nomenament del nou Papa, amb qui Martí es va reunir divendres passat. Flors i violes. Música celestial amb l'agraïment al Sant Pare per la concessió del títol de basílica papal menor al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell i el regal d'una reproducció del Manual Digest.

Fins que va arribar aquella plantofada de realitat de les que et deixen els cinc dits marcats i que sorgeix després d'aquell truc psicològic que va inventar Ignasi de Loiola amb els seus exercicis espirituals jesuítics, la mateixa comunitat del Papa Francesc. El primer dia el director parla de la mort amb detalls escabrosos inclosos. Pànic, terror. El segon dia, amb l'auditori espantat, atemorit i acovardit, descriu els turments que esperen a l'infern. Quan ja penses en apuntar-te a la legió estrangera o a la Jihad Islàmica, el tercer dia apareix el director i diu que si et penedeixes dels teus pecats t'espera la glòria i el cel. Al·leluia, al·leluia. I el Papa passa la pilota al cardenal Parolin qui anuncia que la postura de la Santa Seu en relació a la legalització de l'avortament fins i tot en els tres supòsits bàsics no ha canviat i, que, per tant, continua sent negativa.

El mateix succeeix per a la unió de les parelles homosexuals. Sorprèn perquè els cardenals s'han de reunir el mes que ve en un Sínode al Vaticà per parlar precisament de les unions homosexuals sota l'engrescador títol: Els desafiaments pastorals sobre la família en el context de l'evangelització. Els aspectes a debatre estan recollits a l'Instrumentum Laboris (document de preparació), i que s'ha elaborat amb les respostes al qüestionari que es va enviar a les conferències episcopals de tot el món. De les respostes es treu la conclusió de la preocupació de l'Església perquè s'estiguin convertint en «pràctiques consolidades», els divorcis, les convivències, les unions homosexuals o les anomenades «famílies ampliades», i es destaca com moltes d'aquestes situacions no tenen «respostes pastorals» per part de l'Església.

A més, s'admet que els escàndols sexuals, com la pederàstia, i la incoherència de l'estil de vida de religiosos ha tingut com a conseqüència «una rellevant pèrdua de la credibilitat moral» de l'Església. Sobre les unions homosexuals, les Conferències episcopals s'expressen a l'uníson en contra de qualsevol legislació que les permeti, però es destaca que les ensenyances catòliques demanen «un comportament respectuós i que no jutgi aquestes persones» i se subratlla que falten «programes pastorals al respecte».

S'expressa també un no rotund dels bisbes a l'adopció de nens per part de parelles homosexuals, però en les respostes de fidels i bisbes s'insta que els fills d'aquestes parelles que demanin el baptisme «siguin acollits amb la mateixa cura, tendresa i dedicació» que els altres.

Aquest document m'ha produït el mateix efecte que saber que els homes del Neolític no havien començat a conrear cereals per produir farina, sinó cervesa i que, després de la visita del nostre cap de Govern al Vaticà, i sobretot amb les seves explicacions en el sentit que «el debat de l'avortament no es pot desvincular del debat sobre l'estructura institucional d'Andorra», el nostre país, malgrat les queixes de la plataforma per despenalitzar l'avortament, el col·lectiu gai, els Verds i altres entitats, es pot convertir en la reserva espiritual d'Occident. Ja ho va ser, en el seu moment, l'Espanya franquista del nacionalcatolicisme.

Però allò era una dictadura que caminava «por el imperio hacia Dios». Ara ens ho volen fer empassar emparats en un sistema polític democràtic. No sé si és l'efecte de la reserva espiritual, o de la inhalació d'incens però el dijous passat en ple aiguat a la baixada del Molí d'Andorra la Vella vaig tenir la sensació que Rosa Ferrer caminava sobre les aigües.

Per a més informació consulti l'edició en paper.