• Una cosa és la riquesa que genera un territori i una altra diferent com la reparteix entre la ciutadania

Foto:

El camí del nostre entorn geogràfic no s'atura i després de molts segles en què els nostres avantpassats havien passat més gana que son, Andorra lidera avui la iniciativa econòmica d'aquesta part pirinenca del món. Em pregunto si avui es pot qualificar a Andorra com a país ric, perquè una cosa és la riquesa que genera un territori i una altra ben diferent com la reparteix entre la seva ciutadania. El fet és que amb la crisi alguns sectors laborals andorrans han tastat l'agre gust de l'atur i l'oferta andorrana de feines no té la qualitat de pocs anys abans. Sigui com sigui, de territori nacional –Andorra–, a territoris comarcals –La Cerdanya, l'Aran, els Pallars, l'Alt Urgell i l'Alta Ribagorça– les diferències són molt grans a favor d'Andorra quan a producció de riquesa econòmica malgrat que els aranesos i els cerdans siguin considerades de les comarques de més renda per càpita de Catalunya.

Convé a la Comunitat de Propietaris d'aquest sector del Pirineu tenir un veí copropietari molt més ric que els altres? Crec que una vegada superats els lògics sentiments d'enveja o de recança que produeix aquesta situació la resposta ha de ser afirmativa. Trobar la manera per tal que aquesta Comunitat de Propietaris tiri endavant i millori la situació del veïnatge es basa, en la meva opinió, en dos grans factors: el primer és la voluntat que el ric vulgui entendre's amb els pobres, o amb els no tant rics, l'esperit de superioritat és un sentiment molt humà. Recordo un amic cerdà amb gran poder adquisitiu que em deia que no li feia cap gràcia d'haver d'entendre's amb els pallaresos –a qui considerava d'un glamur inferior. També pot passar molt bé que un andorrà de compte corrent molt envejable pensi el mateix respecte als alturgellencs en general, o fins i tot cap al mateix cerdà esmentat. Com diria en Josep Pla, les coses són així, i no ho podem amagar. Respecte aquest factor, no m'importa repetir-me, cal una voluntat política que posi llum en aquest temes, que ja som grans i que tots hem pogut superar etapes de més grans restriccions i tots partim, encara que a batzacades, d'una certa i petita maduresa democràtica..

El segon gran factor és el reglament de la Comunitat de Propietaris. I no ja per a una convivència passiva sinó per poder coordinar i sumar esforços –si és que això es considerat d'interès. Ens cal unes normes de joc que coincideixin en els temes més fonamentals. Per exemple en temes de normativa fiscal, que són bàsics per a la porositat desitjable entre els nostres espais i que han de tendir a facilitar el progrés comú. Qui dubta avui dia de la millora que va representar per Andorra l'establiment constitucional? Gosaria dir-ho amb la legitimitat d'un espectador veïnal que té el seu pis mol afectat pel que faci el pis de la vora, encara que aquest sigui molt més ben moblat i amb millors vistes a tot el món. En aquest sentit els copropietaris de la banda –ai!!– espanyola també es poden preguntar si continuar el perfeccionament constitucional andorrà en la temàtica fiscal els afectaria positivament o negativament.

Opinaria, és el dret d'un articulista, que superat un primer moment de possibles incomoditats frontereres, a mig termini, la posada al dia de la legislació fiscal en la línia de la CEE en versió andorrana, serà un element afavoridor per incrementar el creixement econòmic via inversions andorranes a les nostres comarques de l'Alt Pirineu i al mateix temps eixamplarà la potència política d'Andorra via les estretes relacions econòmiques amb un territori ben extens com l'Alt Pirineu de Catalunya. Avui dia, si se'm permet i per acabar aquest escrit, en les qüestions descrites tenim dos grans enemics, un seria la falta de sentit comú per construir el nostre futur i l'altre és la sovintejada retòrica buida d'alguns discursos. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.