• Continua l'expansió de basars i mercats a Andorra i amb ells, les llegendes urbanes

Em vaig quedar amb la mateixa cara que els japonesos quan el seu emperador Hirohito els va anunciar l'any 1945, després de la derrota a la Segona Guerra Mundial, que no era Déu. Tot i que el motiu de la meva sorpresa era més terrenal: obren una botiga de xinesos al poble que es dirà Basar Mercat China. Aquesta és la notícia de l'estiu i no l'afer Pujol, l'ebola, els apartaments turístics il·legals de la Barceloneta o la nòria d'Escaldes-Engordany.

Perquè em fascinen els basars amb les seves rampoines, falsificacions i dubtoses normes de seguretat i que representen, fil per randa, allò que el president de Mercadona va qualificar de «cultura de l'esforç». Quan no hi havia xinesos a Andorra aprofitava les sortides a l'Estat espanyol o les baixades a la Seu d'Urgell per visitar-los i comprar algun artefacte. També he menjat en els bufets lliures tipus wok, amb l'inquietant «pollastre fregit amb sabor estrany», però no m'he atrevit a anar a una perruqueria no fos el cas que hi hagués final feliç perquè sembla ser que això no és una llegenda urbana sinó una realitat. De llegendes n'hi ha moltes sobre els xinesos. Que molts dels negocis són una forma de blanquejar diners de les màfies xineses, que no es moren mai, que són racistes, que no són afectuosos i que es mengen tot el que es mou sobre la terra.

L'únic que està comprovat és que són treballadors, estalviadors i emprenedors. La majoria dels que hi ha a la zona del Pirineu provenen de les ciutats de Qingtian (cal pronunciar-la Chingtian) i de Liaoning. Cada cop que entro en un comerç xinès els saludo amb un ni hao i mai no m'oblido de felicitar-los el nou any xinès que sol caure cap al mes de febrer i que està dedicat a un animal. Ells s'esforcen a parlar alguna cosa més que el mandarí. Més castellà que català tot i que venguin, des de fa alguns anys, banderes estelades.

L'escriptura és la seva gran assignatura pendent. A Madrid vaig comprar un record. Era una figura d'un ós enfilat a una cosa que semblava més un fal·lus que no pas un arbre. Un cop a l'hotel em vaig adonar que a la inscripció hi posava «el oso y el madzono». En aquella mateixa botiga m'havia fixat en un rètol que deia «calzoncellos de mujer» i «colonia ante 6 € a hola 2,9 €». El millor que he vist, però, és a Barcelona, en la secció de fruites i verdures d'una botiga amb la «sanaolia» a 0,49 € el quilo, i al costat, a sopes i verdures, els fideus «kung fu sabor polla».

En aquestes botigues també tenen una especial rellevància les dates assenyalades i festivitats com «Davidad» o «Walowuin, noche de brujas» tot i que la instal·lació de la «luz de navidad tila de coló-cuerga facil» va acabar amb una apagada només comparable a la que, l'any 2003, va deixar sense llum Nova York i sis ciutats més de la costa Est. Els productes tenen noms curiosos. El meu favorit és el «boli pulpulina Plastcolor» seguit dels articles Hahana Mantana, Calin Klein, Sqny, Rochemon i Mi Wi. M'he trobat pilotes amb l'escut del FC Barcelona i els colors del Reial Madrid, un «manicure set» que incloïa un tornavís i unes xancletes amb dues marques (Adidas i Nike).

Curiosament quan es tracta de pagar, els cartells són clars i contundents: «tu tocas, tu rompes, tu pagas» o el «nene rompe, papá paga». La meva última adquisició és una pinça de depilació que porta una llumeta inclosa. Quan li vaig explicar al xinès resident que la volia per treure les plomes de les pintardes va reaccionar com si li acabessin de passar un comunicat sobre l'índex de preus al consum. Duia un anorac posat com si estigués preparat per marxar corrents en qualsevol moment, una cosa que he vist en altres botigues xineses. Després de nombroses investigacions dignes de l'Àrea 51, el misteriós complex de la CIA a Nevada, vaig esbrinar que si hi havia diversos basars xinesos propers, el dependent anava fent rotacions i per això conservava l'anorac. Així que no és cap llegenda urbana.

Tampoc no és cert que siguin antipàtics. Saben somriure amb les dents serrades, com les nedadores de sincronitzada. La presidenta del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde va practicar aquest esport durant la seva joventut. Va aprendre a aguantar la respiració sota l'aigua però sobretot a fer un somriure Profidén malgrat estar imputada en el cas Tapie de presumpta corrupció a França. Per això no tinc cap prejudici a l'hora d'entrar en un basar de xinesos. Perquè quan em somriuen és com si estigués veient Lagarde però amb una petita diferència: ells et poden prendre el pèl; ella, la cartera.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.