• És oblidar les promeses electorals l'endemà de les eleccions generals

Foto: TONY LARA

Llegeixo unes declaracions de la cònsol d'Andorra la Vella fetes a Prada de Conflent la passada setmana. Semblaria que, la reclamació del primer secretari del PS, demanant al Govern informació i transparència en el cas Pujol, no ha merescut l'aprovació de la sra Ferrer, la qual, les ha qualificades de política «pura i dura».

No sé si faig una conclusió precipitada, si dedueixo de les critiques de la veterana política –ara reciclada en portaveu estival de DA– que el tipus de política que més li agrada és la política adulterada, aquella que té una gran prèdica entre els partits populistes i les coalicions electorals atrapa-ho-tot.

La política adulterada és aquella en la que els additius (contaminants) que l'acompanyen acaben per neutralitzar i desnaturalitzar el principi actiu propi de la política pura.

En essència, la política democràtica moderna és l'activitat en virtut de la qual una societat d'homes i dones lliures resolt els problemes que li planteja la seva convivència col·lectiva. Aquests problemes poden ser d'índole molt diversa: socials, laborals, econòmics, sanitaris, educatius, ambientals, de mobilitat; però també problemes de llibertat personal, de seguretat, d'igualtat de gènere, de dret a la informació, etcètera. Política pura és la que considera aquests problemes i les seves solucions: oberts, decidibles, controvertits, opinables. Polititzar –diu Daniel Innerarity– és situar les coses en un àmbit de pública discussió, arrabassant-les als tècnics, als profetes i als fanàtics (i jo afegiria als manaires).

L'estat del benestar va bolcar els seus esforços en les polítiques públiques adreçades a la disminució de les desigualtats socials mitjançant, principalment, l'accés a l'educació, a la sanitat i a la protecció social en el sentit més ampli; així en les democràcies avançades hi ha hagut –fins a la crisi actual– un cert consens en acceptar que la funció principal de la política és la producció i la distribució dels bens col·lectius necessaris per al desenvolupament d'una societat.

Un del bens col·lectius que s'ha oblidat sistemàticament a l'hora de la distribució, ha estat el «poder»; em refereixo –per suposat– al poder democràtic. Preocupats per altres bens més tangibles, entre les prioritats democràtiques sempre ha quedat en els darrers llocs la correcció de l'asimetria en la distribució del poder polític. Així hem pogut constatar una espectacular concentració del poder polític, acompanyant el creixement de les desigualtats econòmiques i socials en els darrers 40 anys.

Salvador Giner ja ens alertava en el seu llibre Democràcia. Carta oberta a un ciutadà (Ariel 1996) que la cosa pública –res pública– és de tothom, però rau més en mans d'alguns que d'altres, ja que la desigualtat social dificulta (impedeix en molts casos) l'exercici de la plena ciutadania.

Les raons d'aquesta asimetria en la distribució del poder són múltiples: sistema electoral, influència en els centres de decisió dels poders econòmics i financers, apropiació de la informació (ceux qui savent et ceux qui suivent), domini dels mitjans de comunicació, tecnocràcia, manca de transparència .....

Al nostre país en trobem multitud d'exemples de la concentració (apropiació) del poder polític per una minoria, amb un sistema polític que margina un percentatge considerable de la població i un sistema electoral que distorsiona greument el vot ciutadà. A més a més, la manca de transparència en l'activitat de les minories dominants té un efecte multiplicador en l'acumulació de poder.

Així, avui dia no sabem –potser la sra Rosa Ferrer ens ho podria explicar– perquè el govern de DA no va portar al Consell la modificació de la llei de Competències dels Comuns; una modificació reclamada per la immensa majoria de la societat andorrana i que estava en el programa electoral de la coalició guanyadora de les eleccions generals de 2011. La política pura d'intentar resoldre les carències, disfuncions, duplicitats i de manca d'eficiència del status quo competencial, va deixar pas a la política adulterada d'imposar –sense explicar-ho, ni argumentar-ho– el parer dels 14 cònsols i d'avortar la reforma territorial.

Política adulterada ha estat també l'actuació dels cònsols, promovent la modificació de la llei de Patrimoni Cultural; en aquest tema han demostrat que estaven més preocupats per defensar els interessos particulars d'una minoria i per recompensar els suports electorals. El resultat ha estat una llei que agreuja les teòriques deficiències de la del 2003 i posa greument en perill la riquesa cultural del nostre país.

Política adulterada és oblidar les promeses electorals l'endemà de les eleccions; dedicar-se per un costat a les retallades en les prestacions socials, i de l'altre multiplicar els favors, rebaixar les contribucions (cessions de sòl) i complaure amics.

La política també s'adultera quan el Govern de DA, davant un informe d'avaluació de l'OCDE, dóna explicacions (¿o potser demana consell?) exclusivament a un sector econòmic del país, en lloc de informar i debatre al Consell General i també amb els altres sectors econòmics i socials d'Andorra.

Per tant, no crec que els socialdemòcrates ens havem d'excusar de practicar la política pura, en tot cas la cònsol d'Andorra la Vella hauria d'argumentar les virtuts de la política adulterada.

De la política dura i la seva oposada, la política tova en podrem parlar un altre dia. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.