Amesura que passa el temps un s'adona d'una interessant relació entre la veritat i la mentida. Alguns pensen que aquesta és una relació d'hipocresia, per altres és una relació de prioritats i pragmatisme. Al llarg de la història hi ha hagut innumerables intents per segregar tots dos extrems. Al meu entendre no crec que depengui únicament de la ciència per segregar la veritat, segregar el gra de la palla no depèn tant sols del coneixement sinó de l'època en que es viu. Abans les religions configuraven un cosmos d'explicació a totes les mentides que permetien entendre el transfons de les veritats. Avui en dia però ja no tenim un entorn de creences en que reconfortar les mentides i les veritats. Tot està en un entorn més corrosiu, menys excusable. En aquests moments vivim en un entorn on tot té un matís (sigui quin sigui el motiu) que permet conviure la veritat amb la mentida. Per això és tant una interessant la relació entre la teoria de la narració i el discurs filosòfic, la relació entre el discurs econòmic i el raonament polític, entre la ciència teòrica i la tecnologia, o entre la pau i les guerres que s'esdevenen en aquests moments entre Ucraïna i Rússia, entre Palestina i Israel, a dins de l'Irak, de Síria o en tants d'altres països. La relació entre la mentida i la veritat és la única que pot explicar la convivència amb el virus d'Ebola (amb una taxa de mortalitat del 90%) a Guinea, Sierra Leone, Libéria i Nigeria. Mentre el nostre petit món vivim, consumin en vuit mesos, el que es produeix en tota la Terra en un any (segons el darrer informe del WWF -Fons mundial per la naturalesa). En aquest món global, nosaltres no podem viure en la ignorància, o sense el coneixement del què passa. I la dificultat principal és que no tenim una creença a la que aferrar-nos per trobar un transfons de veritat. És com si ens trobéssim al bell mill de l'onatge on conflueixen dos oceans. Hi ha qui per no perdre el nord s'evadeix en la ficció o en l'art, hi ha qui es centra en la recerca de la veritat (professionals de la investigació), hi ha qui es dedica a fer gimnàs cada dia. A l'Índia fa un cert temps, només des del segle XVII aC, que practiquen una tradicional disciplina física i mental anomenada ioga. Abans d'ahir va morir un dels darrers mestres, BKS Iyengar que juntament a Sri K Pattabhi Jois, ens han aportat aquest tant necessari coneixement a la nostra sabuda cultura occidental. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.