• Parlo d'Estats sobirans, de països independents, i a Europa això està molt lligat a emergències romàntiques

Té un Estat sobirà dret a la seva pròpia història, a la seva independència cultural, a bastir un edifici literari des de la seva especificitat encara que sigui aïllant-se de les grans referències? A aquesta llarguíssima pregunta, ningú (o ben poques persones) ens respondran negativament. ¿Per quina raó haurien de fer-ho? Hi he parlat d'Estats sobirans, de països independents, i a Europa això està molt lligat a emergències romàntiques i a creacions nacionals de tota mena; val a dir, a aspectes no negociables de la nostra idiosincràsia supranacional.

I això no és un dolent punt d'inici. Per ventura, ¿no poden Estònia, Letònia, Finlàndia o Eslovàquia, retre culte i homenatge als seus pares literaris sense haver d'exercir un gens higiènic autoodi? ¿Els ha de ser necessari recordar a tot hora que la seva incorporació a la història europea és ben tardana? ¿Han d'esborrar els cànons estètics la realitat històrica d'un territori per molt esquifida que sigui?

ESMENTAR
aquests països no és per atzar, i sobretot per a la cultura andorrana resulten un esperó, ni que fos per un sol motiu: tots quatre inicien les seves històries literàries al segle XIX, és a dir, una centúria més tard de les mostres senyeres d'escriptura a Andorra, dels nostres pares essencials: Antoni Fiter i Rossell i Antoni Puig. Aquests ja havien compost llurs llibres sobre les peculiaritats del Principat, en una llengua les primeres aportacions de la qual es remunten al segle XI (i ben properes d'aquí-) quan ni el letó, ni l'estonià ni l'eslovac havien encara conegut la forma escrita. De més a més, l'aparició d'aquests escriptors nostres al segle XVIII no és a soles real, sinó que pot ser analitzada de forma completament simbòlica, bo i matisant i ampliant el concepte d'allò que entenem per literatura i per literari. Però ja ens n'ocuparem, d'això.

Evidentment, pot haver-hi diferències a l'hora d'encarar la història d'una literatura escrita en una llengua marginada (el bretó), en una llengua majoritària d'un país marginal (l'anglès de Gibraltar), en una llengua minoritària en un petit Estat (la mateixa Andorra) o en una llengua internacional d'un país de gran importància (França, Alemanya. Malgrat ser europeus, i trobar-nos dins del mateix marc general de perioditzacions i influències, hom ha de fer algunes remarques, bàsiques per a analitzar cada cas des de les seves característiques i no des d'on en teoria dictarien els centres de poder. Una història de la literatura pot ser també una història de la literatura inexistent, perquè tal volta el que toca és meditar per què va produir-se una absència (el cas de l'aragonès resulta paradigmàtic d'aquest buit), per quin motiu una societat no va escriure, o ho va fer poc. Una reflexió així no pot limitar- se a una nota a peu de pàgina o a un apèndix inexistent: ha de realitzar-se creant poble i promovent-lo.

Tanmateix, aquesta reivindicació de les històries i perioditzacions pròpies no pot implicar de cap de les maneres obviar la realitat o jugar a les impostures. En altres paraules, crear una història de la literatura andorrana, fins i tot des de la seva inexistència, no vol dir que per això deixin d'existir les metròpolis i les grans capitals com a centres difusors de cultura escrita i no només escrita, la jerarquia estètica en tot un seguit d'obres, i la força d'una llengua comuna s'hagi escrit en qualsevol indret del seu domini. Aquestes particularitats són els a prioris falsos, i també la prova més clara que és imprescindible la distinció.

Filòleg i escriptor

Per a més informació consulti l'edició en paper.