William Faulkner va escriure que «es pot confiar en les males persones, no canvien mai». Encara que sempre cal deixar un buit a l'esperança, la veritat és que quan algú aconsegueix enganyar tothom, es confirma la tesi del gran escriptor americà. A mi m'interessa el trànsit vital d'aquestes persones que es guanyen la confiança de tots, que es converteixen en homes de valors, diàleg i pacte, persones en què es pot creure, portin o no el títol d'honorables –com si els altres no ho fossin tant o més– i que s'acaben precipitant en un forat negre després de demostrar que han mentit durant dècades, han incomplert els juraments que van fer al poble, i han estat indignes de la confiança que el poble els va dipositar.

És possible viure enganyant-se a si mateix i als altres, donant lliçons a tort i a dret, parlant de principis i exigint als altres el que no es compleix, ni es vol complir?

On s'amaga la consciència? Si el pitjor jutge és la veu de la consciència, els fets s'entesten a desmentir-ho. Un escriptor polonès d'origen jueu, Stanislav Jerzy Lec, va escriure d'algú que «tenia la consciència neta, no la usava mai».

No sé si és el cas de tots els corruptes que creixen aprofitant la confiança d'altres, perquè tot fa pensar que quan es fiquen al llit, no tenen cap remordiment. Com es poden mirar en un mirall aquestes persones?

No parlo només de Jordi Pujol i la seva família perquè només als que es tapaven els ulls els ha pogut sorprendre. Parlo de Bárcenas, de Fabra, de Baltar, dels responsables de la Junta d'Andalusia, l'escàndol dels cursos de formació i de molts més casos des que va esclatar Filesa o dels fons reservats al Ministeri d'Interior socialista, que ara ningú vol recordar.

Si es trenca la confiança i s'anestesia la consciència, els homes, que som aquí per fer el bé, som capaços de gairebé tot el pitjor. Sense confiança, la democràcia autèntica és gairebé impossible. Deia Juvenal que «el primer càstig del culpable és que la seva consciència el jutja i no l'absol mai». O sigui que per si de cas, la Justícia hauria de ser implacable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.