Quins temps aquells en els que l’estiu ens permetia als articulistes escriure, de tant en tant, sobre les coses lleugeres de la vida. Deia Wilde que res és pecat, excepte la lleugeresa, però aquest pecat se’ns perdonava, ja que era la petita manera de compartir amb els que sí les vacances que no teníem. L’últim descobriment sensacional dels científics d’alguna universitat americana que resultava ser una cosa que se sabia de tota la vida, l’última demència de la televisió, la meravellosa i automàticament ignorada invenció espanyola de l’arbre ignífug, jo que sé la de coses que se’ns venien al cap i a la ploma en l’intent de prendre un respir, nosaltres i els lectors, en la mala llet acumulada durant tot l’any en un país que covava en secret la Revolució dels Rics, l’últim part victoriós s’ha escrit amb el regal de Catalunya Banc al BBVA, i en un món gairebé sempre atroç. Juliol i agost eren, als diaris, així, però ja res és així i ja no pot un columnista assajar el divertit, que no era tampoc, en tot cas, el contrari del seriós, sinó el seu complement. Amb els 12.000 milions d’euros que alegrement ha perdut l’Estat (la gent, nosaltres) a la ruïnosa operació de rescat de Catalunya Banc per, un cop sanejada i niquelada, lliurar-la a preu de chuche a una de les entitats que componen l’oligopoli bancari, podrien seguir vives algunes centenars o milers de persones. Millor o pitjor, però vives. Això sí que és lleugeresa, però del gènere de les absolutament imperdonables. Ni el gran Creador, tan inclinat de seu a la infinita misericòrdia, podria ni voldria perdonar, o, si més no, en la seva versió de la monja Caram i el papa Francesc. Aquests 12.000 milions no és que equivalguin, és que són, els que han robat a la salut, a l’educació, al dret i al benestar dels espanyols. Les primeres víctimes mortals d’aquesta descomunal sirla a la pàtria, i als seus fills, els trobem entre els grans impedits que han estat abandonats per les institucions, entre els quals esperaven una salvífica intervenció quirúrgica que mai va arribar, entre els que no han pogut seguir tractant-se dels seus greus o cròniques dolències, entre els quals es van estimbar amb les seves actuacions en trepitjar la cuneta mossegada de qualsevol carretera sense manteniment, entre els quals no van poder suportar l’atur, el desnonament, el robatori dels seus estalvis o la fam dels seus fills , i se’ls va parar el cor o es van treure d’enmig. Quins temps aquells en que el futur es presentava, sinó molt clar ni pròspera, si una mica menys criminal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.