El 1945, conclosa la Segona Guerra Mundial i amb l’horror de l’Holocaust com un espectre que cobrava dimensió de crim inhumà, 51 països es van reunir a San Francisco per crear un organisme mundial amb la missió d’evitar que es repetissin els errors i horrors de la història.

Tres anys després, i reunits a París, els mateixos estats van adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans, un corpus legal de 30 articles que recullen els drets fonamentals de la Humanitat. I van desenvolupar un codi ètic planetari que entre altres qüestions, estableix l’estatus i la defensa dels civils en temps de guerra i la inviolabilitat de les instal·lacions de les Nacions Unides.

Salma, 12 anys, pèl embullat, pell bruta, no coneix el dret internacional humanitari, però va anar a escola de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA) atacada ahir perquè la seva mare li va dir que allà la por es diluïa.

La nit anterior, avions de combat israelians, recolzats per la marina de guerra, havien bombardejat sense descans –una bomba cada 10 segons– el barri on vivien, Beit Lahia, veí a la reixa que aïlla a Gaza.

Salma tampoc ho sabia, però aquella nit que va fugir amb els seus germans, deixant enrere joguines i vestits, l’Exèrcit israelià preparava el terreny per a una incursió terrestre que en només una setmana ha retallat la vida de més de 500 persones, gairebé totes civils. «Abi, abi, (pare, pare)» crida i es retorça a terra de l’hospital proper sumida en una cosa que ni tan sols es pot anomenar desesperació, si no aquest dolor sense nom –embolicat en pànic atroç– que impregna les ments dels que han patit la tortura.

Fa tot just uns minuts que un projectil ha impactat a l’escola on se sentia fora de perill i el plor impedeix que altres paraules flueixin. Ni tan sols és capaç de pronunciar el seu nom. Tampoc les desenes de Salma, Salwa, Huda, Ibtisam, que agavillan molt juntes sota les escales, al replà de l’hospital, sobre el qual volen els drons israelians com voltors en dia de festa.

Una rosari de rostres compungits que viatgen de la histèria al silenci amb un únic denominador col·lectiu, el suplici infinit de qui desconeix el seu pecat i té com a única ambició sobreviure a la misèria a la que li han condemnat els interessos dels que governen el món. «No ens està matant Israel, no està matant Hamàs. Ens assassina el món que ens té tancats», crida una dona embolicada en una túnica negra.

Al seu costat, una dona jove sumida en una deu de llàgrimes que cauen en cascada, sosté sense consol possible a dos bessons que ploren amb la roba tacada de la sang del seu germà gran caigut. «Ens mata Egipte, ens mata Egipte, ni tan sols ens queda el dret a escapar», brama de nou la dona mentre Salma s’agafa amb angoixa a les seves faldilles i afegeix una paraula més a la seva turmentada lletania: «Abi, abi, ¿wen Abi? «(el meu pare, el meu pare, ¿on és el meu pare?).

Des que el 8 de juliol Israel llancés la seva actual ofensiva contra Gaza, més de 120.000 gazatíes han buscat empara internacional en escoles alberg de l’ONU a tota la Franja, més del doble del previst.

Per a més informació consulti l'edició en paper.