Afaf, puresa en àrab, és la reina d'un soterrani fosc i gris en el qual s'apinyen 14 nens, sis adolescents, quatre dones i una dona bòrnia de mirada insomne ??i somriure límpid.

La de la seva mare, Hanan –22 anys, pell morena, ulls bruns– amb prou feines aconsegueix esbossar, captiva del dolor que encara sent sota l'abdomen en caminar, i de les més de 16 llargues nits que ha passat en permanent vela.

Són els mateixos que porta refugiada, al costat d'una trentena de famílies, als baixos d'un complex de torres de formigó citrí que s'eleven sobre un dels turons de la localitat gazatí de Bet Khanun.

Des d'elles es veu, gairebé sense esforç, el bigarrat port israelià d'Ashdod i l'extraradi de la veïna localitat de Beit Lahia, de la qual van haver de fugir quan els avions de combat israelians van començar a vomitar la seva letal càrrega.

«Els dolors de part em van arribar de nit, enmig dels bombardejos. Intentem trucar a una ambulància, però no podien venir perquè aquella nit eren molt més fort, era horrible», rememora amb només un fil de veu.

«Aquí no tenim cotxe. No hi ha gasolina. No tenim aigua i electricitat només quatre hores al dia. Però vam aconseguir que vinguessin a buscar-nos i ens portessin a l'hospital d' Auda», proper al camp de refugiats de Jabalia i l'abast dels projectils, l'ajuda el seu marit Omar, de 24 anys acabats de fer.

En braços de la seva àvia, Salma -45 anys-, embolicada en una peluda manta de colors-malgrat la calor-, i tocada amb una caputxa brodada rosa, Afaf s'agita i crida, potser de calor, potser de fam, innocent en el cinquè dia d'una vida –una altra més a Palestina– que no ha conegut un sol instant de pau.

El destí, company cruel d'aquells que han estat condemnats a la misèria i l'oblit, va voler que naixés dijous passat, en el mateix front de batalla, alhora que soldats i tancs israelians violaven la veïna reixa que aïlla la franja i les seves erugues s'arrossegaven, per segona vegada en cinc anys, per Gaza.

Carros de combat els canons, que regurgiten projectils de 120 mm, són encara visibles des d'aquest bloc d'apartaments, ara espectral, que dues setmanes enrere ressonava amb les rialles i les baralles quotidianes de més de 250 famílies.

«Estem cansats de fugir. Portem tota la vida fent-ho. Aquí no hi ha pau. ¿Però on n'hi ha?», explica Hisham, de 49 anys i bigoti atapeït, a la porta d'un edifici saltat d'impactes de metralla, roba penjada i plantes marcides a la finestra.

Als seus peus, entre runa i vidres arrencats per ambicions polítiques, l'ombra famèlica d'un gat dormita i els nens treuen el cap a la porta, vençut el temor a les metralletes –que ressonen massa properes– per aquesta innocent curiositat que de vegades regala la infància.

«La meva família va haver de fugir al 48 i refugiar-se a Cisjordània. I tornar a fugir i refugiar aquí al 67. No tenim res, i el poc que vam aconseguir tenir ens ho treuen al poc temps», es queixa Hisham mentre a l'escala uns pocs cossos desperezan.

«Aquí només lluitem perquè els nostres fills tinguin un futur millor que el nostre», replica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.