Foto: il·lustració de jordi casamajor

Estàvem asseguts al balcó i hi havia molt de cel: més cel del que s'hagi pogut veure des de totes les habitacions del nostre centre urbà en una setmana llarga. Uns núvols de blanc trencat amb una petita i airosa capa grisa, d'aquelles que els millors modistes posen a les faldilles dels vestits per donar-les un esperit d'elegància i misteri –flotaven lentament cap a la dreta al mig d'un infinit de blau de miosotis, de no m'oblidis com li'n deien a casa meva quan era una nena petita i encara collia flors.

Sí que hi havia muntanya, però lluny, allà on a falta de muntanya es començaria a marcar la línia de l'horitzó, la inexistència de la qual a Andorra explica tan gràficament el gran personatge bohemi i pintor portuguès Alvaro de Araujo. A baix, tot era verd: el verd penyiscolà d'un gran espai obert encara no tocat per l'afany de construcció imparable que sembla afectar tots els pobles d'Espanya amb una regularitat alarmant.

Un grup de nens amb gorres i fulards feien via cap a Benicarló. Els teulats taronja dels xalets llunyans no molestaven, de fet, afegien un encís complementari a la postal idíl·lica partida en dos per les enormes lletres blaves sobre blanc: la jota, l'a, la i la ema, el començament del nom de l'hotel Jaume I en el qual ens trobàvem allotjats.

«T'assentes aquí i no veus tot això» –deia el Néstor, el meu sogre, amb un gest cap als hotels que tapaven el mar, alineant la costa– «veus allò altre, i se t'allarga la vista. Si no passessin els cotxes per aquí, pensaries que és... l'Edèn. L'Edèn. Pau, tranquil·litat, assossec i tot això». Es va aixecar i va marxar a l'interior de l'habitació a mirar el Formula 1, deixant-me a soles amb l'ampolla de rom Caney Añejo Centuria, amb la garantia de la República de Cuba i carregat de medalles de diverses dècades del segle passat. En va tornar a reaparèixer per posar-me'n un gotet de més, per animar-me a seguir-me'n posant i per informar-me que s'adormia.

Minuts després, els seus roncs em confirmaven la veritat de l'anunci previ. Els núvols semblaven sospesos a l'aire. La resta de la família estava comprant unes xancles als xinos. El mar estava a tocar. El color blau tendre, el color de les flors de la infantesa i del cel, cel immens d'avui, m'omplia l'ànima tot lentament.

Segons la idea del meravellós Jordi Casamajor, el dibuix de la miosotis, la flor que porta al seu centre un pentagrama resplendent de blanc i groc, havia de ser l'últim de la temporada. I tanmateix, no em sabria acomiadar de l'amic lector –«idealitzat recipient» com li'n diu el personatge de David Gàlvez– amb un retrat meu, tot i que el trobo molt fidel i molt bonic, fins i tot hi estic tan despentinada com a la vida real, més que a les fotos (sempre em pentino per a les fotos). En breu, no és la última contraportada d'aquest estiu, abans de marxar de vacances a terres llunyans: és la penúltima, ens falta el bec de cigonya, més conegut amb un poètic nom de gerani sanguini.

Espero poder-vos parlar encara de moltes herbes i flors que el meu present comparteix amb el meu passat, al cap i a la fi, la naturalesa dels Urals té molta vegetació en comú amb la flora pirinenca. Això, no obstant, serà més endavant, i ara ens queden dos herbetes més, aquesta i l'altra, abans de capbussar-nos en l'estiu. El blau de nostàlgia, a l'ànima, ja se'm barreja amb el blau de mar. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.