Per a molts és l'art del saber mentir, per d'altres és una cosa que no els pertoca, és d'uns quants pocs, l'art del contar entre els elegits i els qui elegeixen.... Ves a saber el què és la política. El que és cert, és que la política no és ni de bon tros tot allò que podria arribar a ser, i que de fet, està sent actualment; per alguns la política ja està sent el què ha de ser, i precisament per això són els guàrdies que resguarden les normes, per a que la política no sigui altra cosa del que és ara, i res més.

La lluita soterrada del concepte del què és la política fa segles que perdura, i en aquesta lluita hi estant els principals filòsofs contemporanis i els moviments socials alternatius. És una lluita soterrada constant amb el poder amagat darrera qualsevol màscara efectiva. De què sinó a la mort de Michel Foucault es va eliminar la seva càtedra Història dels sistemes de pensament, al College de France, la institució acadèmica més prestigiosa de França.

Pensar després de la mort de Michel Foucault (mort fa trenta anys) i de la de Gilles Deleuze (mort al 1995) és pensar la nostra societat com una societat de control, tal com l'han analitzat abastament Antonio Negri i Michael Hardt en les seves obres Imperi (2002,) Multitud (2004), i Conmmonweahlth (2011).

Però de fet si no acaba d'entendre què és la política només cal veure a on assenyala una de les nostres filosofes contemporànies, la Marina Garcés; la política és l'angoixa d'un desnonament, el no-temps de l'atur, el temps arrossegat de la vellesa explotada per la pobresa familiar, o el temps pautat de l'escolarització i les seves defraudades expectatives.

En la recent obra de Negri i Hardt, anomenada Declaració, insisteixen en la necessitat de no perdre l'horitzó, de no precipitar-se. «¿Per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d'una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d'alguna manera, els que sempre perdem?» No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari.

Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra... Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se'ns escorre, se'ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida.”

Si algú es pregunta quin és el temps de la política a Andorra, que no miri en els 20 anys de residència per obtenir la nacionalitat andorrana, que no miri en el no-temps dels aturats, ni tant sols fa falta que miri als geriàtrics, ni a les escoles, ni en el consum de drogues i alcohol, i sobretot que no s'imagini unes eleccions amb llistes obertes. Aquí la política és l'art de la gestió del canvi o d'evitar el canvi, tot depèn amb qui parlis o de què parlis. Els temps de la política a Andorra es troba en les futures negociacions de l'acord d'associació amb el mercat interior d'Europa. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.