No ho sabia però el cert és que els reality show van aparèixer als 50, amb la versió de les càmeres ocultes, però la gran majoria els vam conèixer amb l'explosió de El gran hermano a principis dels 2000. Precisament el nom del El gran hermano prové de la novel·la de George Orwell que publicà el 1949, Mil nou cents vuitanta-quatre, en la que el gran germà és el líder que tot ho veu en la societat fictícia Oceanía. La nostra televisió andorrana no té una sèrie d'aquest estil, i per això a falta d'aquesta, hem inventat el nostre propi reality show, que no és ni més ni menys que aquella realitat que es van transmetent i construint, entre uns i altres.

Pot ser la tafaneria del dia, la notícia de portada d'un mitjà de comunicació, la confessió inesperada d'algú, la documentació privada que apareix en un lloc inesperat, o fins i tot una sentència del Tribunal Constitucional. A partir d'aquesta informació, passa el més divertit de tot plegat, i és que se succeeix el joc del telèfon, en el que un passa la informació a l'altre, per a la fi generar una informació esbiaixada, que acaba generant la nostra pròpia societat fictícia, feta d'escarnis, incomprensions i petites veritats que només serveixen de tema en la sobretaula. Abans d'ahir, es van tornar a publicar salaris d'alguns responsables de l'administració, i no és el primer cop que passa.

Aquest cop també va sortir el meu, però la publicitat del meu salari no em preocupa, més d'un cop l'he fet públic, perquè de fet és un salari d'un funcionari que es paga entre tots. A més no hi ha res a amagar, perquè crec que està ben compensada la remuneració amb la responsabilitat que comporta. Dit això, hi ha quelcom que falla, perquè quan els mitjans de comunicació publiquen aquestes informacions personals, al meu entendre, aquestes no serveixen més que per a inflar de nou la realitat fictícia del nostre reality show andorrà. Perquè de fet, no transmeten correctament la informació del què es vol explicar.

Però aquestes coses són normals que passin, i és que quan un gestor no vol donar la informació, aquesta acaba apareixen de la pitjor de les maneres. D'altra banda, convé tenir present que quan es cerca el màxim de transparència és perquè hi ha un clima de màxima desconfiança. Si totes les dades personals es fessin públiques, aquestes no servirien per fer-se una idea correcta de la realitat. De fet, per això es tant important l'estadística, per donar a través d'indicadors informació correcta, de forma comprensible i agregada; evitant així haver de difondre les dades personals.

En tot cas, la nostra vida personal no es pot convertir en un show de Truman, de primer perquè la vida personal és i ha de ser íntima i només pot ser compartida amb qui nosaltres vulguem; de segon perquè el show públic de la nostra vida personal tampoc transmetria realment qui som. El final de la història però no pot acabar aquí. Quan es vulnera la intimitat amb la publicació de certes dades, ja sigui per la filtració d'un document o fins i tot d'una sentència mal redactada, l'Agència de protecció de dades personals i els tribunals han de dir quelcom. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.