IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

No jugo gaire a golf, encara que sembla que sí. El que faig en realitat és acompanyar al meu home als camps de golf i pitch and putt en funció d'un caddie de mentida o, amb el pas dels anys, ja mig de veritat, ja que de tant en tant el gravo al vídeo amb un programa misteriosament aparegut al meu iPad que es diu Swing Reader i comento algunes jugades, sempre amb més ironia que positivisme, sóc una bromista incurable. Tot i així, tenint en compte que a casa meva només hi ha dues coses a la tele, dibuixos animats quan la nostra filla està desperta i golf quan dorm, ja conec a tots els jugadors que s'han de conèixer, ja puc predir amb una exactitud relativa si es tracta d'un bon cop o un de dolent pel mer soroll que fa la bola en enlairar (i el jugador que l'ha llençat, si és el cas). Segueixo al Jordi pels camps d'Ordino, Xixerella, Soldeu, Aravell i Fontanals (i de vegades, alguns altres), amb l'etern iPad a la mà, habitualment llegint Rituals i creences de l'antiga Roma o Teoria i pràctica de la prova, o una novel·la de Javier Marías, sense tirar gairebé mai una bola però respirant l'irrepetible aire de muntanya, fotografiant els núvols i les marmotes, quan tenen la gentilesa d'aparèixer. L'altre dia, jugant al camp de golf d'Ordino, vam veure una granoteta petita, d'uns dos centímetres de diàmetre, que saltava pel green amb un aire de satisfacció amb la vida i sense gaire preocupació per la perspectiva de ser esclafida a cop de bola de golf. Són macos, tots els animals que es troben per la muntanya, tant als senders més durs com als camps de golf plens de jugadors competitius. Són admirables, totes les flors, totes les plantes que trobem fora de l'asfalt de la ciutat, per molt verinoses o beneficioses per la salut que les puguem considerar. Mai m'he acostumat a la flora d'un casc urbà europeu, tan diferent de la flora d'un casc urbà de la província russa, del meu Ekaterinburg, és clar, però també de qualsevol ciutat provincial on el bosc no tarda res en menjar-se qualsevol edifici abandonat, qualsevol terreny on la lluita amb la natura no resulta prioritària. A Andorra, els arbres de les avingudes no semblen de veritat, semblen clonats especialment pels propòsits decoratius a unes capses de mida igual. La única flora d'Andorra que té sentit i val la pena és la flora de la muntanya, l'autòctona, la indomable. La flor de la qual parlem avui és una flor d'Andorra.

El ranuncle glacial deu el seu nom al fet que, com les granotes, viu a prop de les aigües. Ranuncle és un nom genèric que prové del llatí tardà i significa granoteta, de granota i un diminutiu final. Conjuntament amb el pericó, amb els pixallits i les ortigues, amb l'herba pucera que s'assembla a la planta de peu, els ranuncles, més els grocs que els blans, em van acompanyar a la meva infància des que tenia dos anys i vaig començar a passar els estius al poble amb la meva àvia fins a l'adolescència rebel. De gust acre, els ranuncles són verinoses per al bestiar. Creixen en roques àcides, prop de la línia de neu.

De ranuncles glacials, o ranuncles de les glaceres, en trobem uns quants a prop dels estanys de Juclar, de ranuncles d'aigua, o esparganis, als estanys de Pessons, a la zona d'amfibis que freqüenten corbs, voltors i trencalossos. L'epítet llatí glacialis significa allò que sembla: glacial, gelat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.