Foto: EL PERIÒDIC

A l'Iraq, els gossos de la guerra segueixen deslligats. La mort segueix presidint els dies d'aquell desgraciat país, la tragèdia actual té molt a veure amb el caos que va deixar rere seu la intervenció militar nord-americana (2003). Si aquella guerra basada en una mentida –les armes de destrucció massiva que Saddam Hussein no tenia– va causar més de cent mil víctimes (més de la meitat, civils), l'actual disputa pel poder entre comunitats religioses i tribals s'ha cobrat ja diversos milers més. A part del desordre fronterer que aparella la guerra civil siriana, la penetració des de les regions frontereres de les milícies gihadistes de l'ISIS (Estat Islàmic de Síria i l'Iraq) que pretenen reconstruir el que denominen «califat històric» ha estat possible per la debilitat de l'improvisat exèrcit iraquià. Entre molts errors (polítics i estratègics) dels que mai han respost ni el president nord-americà Georges Bush, ni el seu soci britànic Tony Blair, el més incomprensible va ser la dissolució de les Forces Armades Iraquians. Quan el totpoderós «cònsol» Paul Bremer (l'encorbatat que compareixia a les rodes de premsa amb botes de combat), ho va anunciar van ser molts els que es van dur les mans al cap. Amb raó. Pensant que aquells 300.000 homes habituats al maneig de les armes que de la nit al dia es veien a l'atur serien un planter de futurs combatents irregulars: guerrillers o terroristes. O les dues coses.

Com hem vist al llarg dels últims anys. Ara amb un personatge tan desacreditat com Nuri al-Maliki a la Presidència de l'Iraq, pot passar de tot. El més immediat és que el Govern de Bagdad es declari incapaç de fer front a la invasió jihadista agreujada per la falta d'eficàcia de l'Exèrcit regular i per les disputes internes entre les faccions xiïtes i sunnites que segueixen omplint de sang el país. Ningú té poder per canviar les coses del passat i el fet –dolent o bo, intel·ligent o maldestre–, fet està, però si per un moment tornéssim enrere hauríem de recordar que la regió, després de la primera Guerra del Golf, estava estabilitzada i que Síria i l'Iraq eren els dos únics Estats laics de la zona. Algú pot adduir que eren dues dictadures. Cert. Però no menys que l'Iran o les monarquies teocràtiques on el campió és l'Aràbia Saudita. Res justifica als que ara mateix s'estan matant a l'Iraq o a Síria. Ningú els obliga a morir i matar en nom de suposats ideals religiosos o calculades ambicions polítiques. Però, dit això, caldria convenir que abans de la invasió nord-americana de l'Iraq tota la regió que avui està en guerra o en suspens: des de Síria a l'Iraq passant per l'Iran o Israel era més segura del que ho és ara. En el futur els historiadors assenyalaran aquesta dada igual que aquests dies recorden que va ser l'ambició i la hybris de la casta política alemanya la que va provocar la tragèdia de la Primera Gran Guerra. No aprenem. Maleïdes guerres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.