• El Mundial ens mostra imatges de jugadors plorant ?en la interpretació dels himnes o en ser substituïts

Foto:

És impossible tenir una conversa amb la resta d'assidus al gimnàs sense fer referència al Mundial de futbol. Ja els puc dir que vaig reflotar el Titànic del llac d'Engolasters amb l'ajuda de Carlemany i de l'ós Pyros o que jo era el conductor del camió incautat amb 80.000 paquets de tabac, la setmana passada, a la Farga de Moles, que no em faran ni punyeter cas. Com a molt em miraran amb la mateixa indiferència que ho feia un Mèdici amb el cadàver defenestrat d'un Pazzi sobre les llambordes de Florència.

Fan esport, sí, però pendents dels partits de les sis de la tarda i del televisor. N'hi ha dos a la sala i es discuteixen perquè només un d'ells pot emetre el partit segons informa el monitor. Un d'ells està més a prop dels que aixequen peses (o ho intenten) i l'altre dels que corren a la cinta o fan bicicleta estàtica. Ningú no vol que li toqui la pantalla on surten serps fastigoses, animals raríssims o lleons que es cruspeixen antílops, tot i que les queixalades no són patrimoni dels animals de quatre potes. També hi ha bípedes com l'uruguaià Luis Suárez que mosseguen els seus adversaris.

Ho vaig veure en directe i gràcies a les infinites repeticions de la jugada perquè com que sóc miop, poca cosa puc seguir dels partits encara que em correspongui la pantalla més pròxima. El meu visionat acostuma a començar i acabar amb la interpretació dels himnes atès que són primers plans de la cara dels jugadors. I n'hi ha molts que ploren. Un de Costa d'Ivori, un altre de Costa Rica, el brasiler Neymar -- a aquest el sé diferenciar de la resta--, i Luis Suárez que va mostrar el seu costat més humà. Va plorar l'espanyol Villa quan el van substituir i l'exblaugrana Xavi en el comiat del seu company del FC Barcelona Carles Puyol.

Plora tothom, fins i tot a un polític com el socialista Pérez Rubalcaba, se li va escapar alguna llagrimeta en el seu adéu com a diputat. I això que encara no sabia que aquest estiu tornen a la televisió espanyola dos clàssics com són Verano azul i Amar en tiempos revueltos. Normalment, però, ens costa plorar i volem amagar-nos quan ho fem. Preferim sortir mig despullats en una fotografia d'Instagram, davant de milions de desconeguts, que mostrar les nostres llàgrimes a un grup reduït d'amics en un homenatge, un sopar o una celebració, com si plorar fos un signe de debilitat, fragilitat o inestabilitat en una societat espartana. Jesús va plorar tres vegades i no és té constància que fes mai un somriure. Clar que ell tenia informació privilegiada i era un avançat a la seva època. Per això sabia que anys després el dramaturg anglès Cristopher Marlowe escriuria a Dr Faustus allò de «els babaus que riuen a la terra ploraran a l'infern», potser per aquest motiu el poeta, cantant i músic, Lou Reed tampoc no va riure mai.

De fet no hi ha cap estudi científic sobre els aspectes negatius de plorar davant de la gent. Hi ha persones que presumeixen del seu mal caràcter com un tret destacat de la seva personalitat però n'hi ha molt poques que se sentin orgulloses de les seves llàgrimes. I el que no hagi plorat en una sala de cinema que aixequi el dit. Ploren els espectadors i els actors. Als primers les llàgrimes cauen lliscant per la cara però en els segons no és evident. A la pel·lícula Gravity, a la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock), que està sola, abandonada i perduda a l'espai, li cau una llàgrima i surt flotant al seu davant en una escena molt emotiva. El problema és que la gota de la llàgrima en absència de gravetat no cau, ni surt flotant. Queda atrapada en la conca de l'ull; les meves, no, van anar a parar a un mocador de paper. Amb Cinema paradiso, en vaig necessitar tot un paquet i vaig perdre la guerra amb les llàgrimes per golejada. I no continuo amb la relació de films lacrimògens perquè faria la competència, en extensió, al primer registre de morosos d'Andorra, creat per l'empresa Dinerpro Solucions, que ja ha identificat 1,6 milions d'euros en deutes i ha registrat 1.400 incidències durant els primers quatre mesos de l'any 2014.

Sort que la majoria d'estudis i treballs de camp coincideixen a afirmar que reprimir el plor és molt dolent, ja que tant les emocions positives com les negatives han de ser expressades per aconseguir, d'aquesta manera, un compendi emocional equilibrat.

Quan plorem el nostre organisme allibera adrenalina, l'hormona segregada en situacions d'estrès. Ploro. Ho faig la nit de cap d'Any o durant els goigs de Canòlich a la missa de les 10 hores del matí, i m'afecta el plor dels altres perquè sempre se'm fa difícil guanyar la batalla a uns ulls que insinuen llàgrimes. Encara que siguin els de Luis Suárez. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.