Foto: il·lustració de jordi casamajor

Hi ha una multitud de plantes d'Andorra que són les mateixes que les plantes de la meva infantesa, de la regió russa dels Urals. El pericó, l'herba de cop o l'herba de Sant Joan, n'és una. Recordo la seva olor entre les dolces olors del passat. La creença popular deia que el pericó procedeix de la sang o les plomes de l'Ocell de Foc que va baixar del cel, ferit per un esperit maligne. Per això el pericó, o l'herba de San Joan, té el poder de fer fugir els mals esperits. És una defensa insuperable contra les bruixes i els fantasmes, i el suc de les seves flors et pot servir per retornar l'amor d'un ésser estimat i perdut. Al jardí de casa nostra, era una de les males herbes que deixàvem créixer en pau. També es proliferava en grans quantitats a la vora dels rius. La gent amagava les tiges de pericó a les sabates o als barrets per protegir-se-se del mal d'ull, un encanteri molt popular a Rússia que sorgeix d'una mirada màgica amb intencions malignes.

A casa meva, el pericó es deia «la sang de llebre» o «matabèsties»: és una herba pràcticament inofensiva pels humans, però tòxica pels animals, sobretot ovelles, cavalls i vaques. Tot s'ha de dir, els humans tampoc en poden abusar: tot és verí, res és verí, depèn de la dosi. El pericó està contraindicat per a les embarassades i per a les persones amb una pressió alta, i els homes que prenen medicaments a base de pericó durant més de tres setmanes es poden tornar impotents temporalment, però un cop el pericó és eliminat de l'organisme, tot torna al seu lloc. La utilització llarga i interrompuda d'herbes de pericó també pot provocar una sensació incòmoda al fetge i una amargor a la boca. Això no obstant, si el seu ús és idoni i no se'n abusa, és una planta molt efectiva. Es considera una de les herbes més importants de la medicina popular, l'herba que cura 99 mals. S'utilitza per tractar, entre d'altres, les malalties d'estomac i del cor, de fetge i dels ronyons, i a la pràctica estomatològica, per enfortir les genives i eliminar la mala olor de boca. És un remei efectiu contra la tos, les migranyes i les anèmies. L'oli de pericó és el millor per curar les cremades.

Pels volts de San Joan, qualsevol dia de sol gloriós, les dones remeieres (totes les dones ho eren una mica) tallaven les flors de l'herba de cop per macerar-ne quatre bons grapats en una ampolla d'oli. A Catalunya, es recomana que sigui oli d'oliva, i em sembla que és una bona idea, però a Rússia es feia a base d'oli de lli o de gira-sol. Si et sobren flors, s'assequen i més endavant, se'n fan infusions, un remei excel·lent per calmar els nervis i combatre l'insomni, terrors nocturns, l'angoixa i el desànim. Les flors es poden guardar fins a tres anys, però generalment es recomana agafar-ne de noves cada mes de juny o juliol. L'oli de pericó es deixa a l'ampolla al sol durant quaranta dies, per després distribuir l'extracte resultant, de color vermell, en potets de vidre opac. S'usa per calmar el mal de panxa dels nens petits, per minimitzar les conseqüències dels cops i per guarir ferides. S'ha de tenir en compte que si uses el pericó com a remei natural durant el temps assolellat, ja que augmenta la sensibilitat de la pell als rajos ultravioleta i et poden sortir taques a la pell, així que és més idoni per ser utilitzat a l'hivern. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.