Foto: EL PERIÒDIC

Ara, que poc que ens podem resistir a l'impuls de les vacances, al descans, aquest mite de la societat occidental, a la turpitud que ens deixa el Tour de França a la televisió i ens assegura, en la repetició dels rituals, que tot continua fa una mica de vergonya deixar-se anar en la previsió d'aquests plaers quan no per a tothom van bé les coses. Resistir a les imatges dels subsaharians enfilats a la tanca, plena de fulles tallants, de Melilla i que sabem que potser no la passaran i els tractaran a baqueta i que si arriben a Europa, tampoc els tractaran, que bé si m'equivoco, amb gaires miraments; seguir un segrest inexplicable de noies a Nigèria, que encara no les troben, ben difícils de rescatar, en mans d'individus que inspiren de tot, menys confiança; al Sudan una dona condemnada a la pena capital per un delicte de canvi de religió (!?). Això només a l'Àfrica i només el que surt en portada, però més enllà, qui pot aguantar l'abandó mundial de les víctimes de conflictes i de catàstrofes naturals, que en diuen refugiats, una condició que mantenen per un temps indefinit i que formen ja nous pobles, com aquelles illes artificials del Pacífic, fetes del nostre rebuig. Avui ja sumen unes quantitats increïbles de persones que només poden tenir dret, i amb sort, a la supervivència elemental de cada dia. Imatge de lluny, persones que no coneixem tot i que hi hagi la teoria de la connexió que a la humanitat, d'un a l'altre, només ens separen sis persones. Potser, però si és així, encara pitjor, perquè la ignorància és atrevida, ara si són coneguts, amics d'amics, no sembla molt justa la distribució del món. Més ens apropem a l'entorn, més es materialitzen els problemes. Per això són benvingudes iniciatives que mobilitzen veritat i solidaritat, no per tranquil·litzar consciències i aconseguir el merescut descans, que ha de ser obligatori, sinó perquè és l'única manera que hi ha per esperar que la simple supervivència no sigui el futur de tothom. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.