Foto:

Amb el planejat aforament de Joan Carles i l'eventual processament de la seva filla, la infanta Cristina, l'Estat es torna a jugar el prestigi de les seves institucions. En aquest cas, la Corona. Justament per compte d'un principi d'alta sensibilitat ciutadana: la igualtat davant la llei. Si no s'explica bé, tenim garantit el descontrol argumental en la confusió tòxica dels àmbits judicial, ètic, estètic i polític.

Quant a la infanta, tot apunta al manteniment de la doble imputació per part del jutge Castro (frau fiscal i blanqueig de diners), després de la sonadíssima declaració prestada per Donya Cristina el 8 de febrer a Palma de Mallorca.

D'altra banda, al Congrés s'està tramitant una reforma legal pensada perquè el rei que va abdicar surti del limbe jurídic en què es troba després d'haver perdut la inviolabilitat que la Constitució Espanyola li atorgava: «La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat»,(article 56 de la Carta Magna).

Per tant, la persona del rei que va abdicar, Joan Carles de Borbó, no serà inviolable i estarà subjecta a responsabilitat civil i penal. No es pot parlar de blindatge individual perquè podrà ser jutjat. No davant de qualsevol tribunal, com si fos un ciutadà del carrer, sinó davant el Tribunal Suprem. Això és aforament. Un mecanisme de protecció de les institucions davant accions arbitràries de la Justícia.

No trenca el principi d'igualtat davant la llei o, almenys, mai s'ha considerat que el trenqui el fet que a Espanya hi hagi unes 10.000 persones aforades. I no és més gran el risc estadístic de conductes delictives en membres de la Família Real que entre governants, jutges i legisladors. A l'inrevés, ja que aquells no són ni mitja dotzena.

Entre aquesta mitja dotzena no està, ni estava ni estarà, la infanta Cristina, filla de l'anterior rei i germana de l'actual. De manera que, des del punt de vista tècnic, queda sotmesa a l'acció dels tribunals ordinaris en règim d'igualtat davant la llei. Com qualsevol altre ciutadà. És especial en aquest cas el prisma de l'opinió pública. Bàsicament, ètic i estètic. Bé ho sabia el seu pare quan apel ·lava a l' «exemplaritat» i a la «transparència» dels membres de la Família Real. I com bé sap el seu germà, el rei d'Espanya, quan en el seu discurs de proclamació feia tan explícita al·lusió al deure de la Corona d'observar una conducta «íntegra, honesta i transparent».

Sota aquesta llum es fa impossible encaixar la conducta de la infanta en les recomanacions del Rei. No és ni exemplar ni transparent. Pot ser una prova d'amor al marit, però no d'amor a la veritat ni de confiança en la Justícia, com es va demostrar en les 579 respostes evasives que va donar, el passat 8 de febrer, al jutge Castro: «no ho sé», «no ho recordo», «ho desconec», i altres com ara «no ho sabia», «no em consta», «no tenia coneixement».

Així no hi ha manera de posar la mà al foc per ella. En termes ètics i estètics, s'entén. H

Periodista