• L'aparició del terme complirà aviat 150 anys

Foto: el periòdic

L'aparició del terme Copríncep complirà aviat 150 anys. I, no podria ser altrament, va aparèixer en el Decret de Nova Reforma de 1866, dictat pel primer denominat Copríncep de la història, Josep Caixal i Estradé (1853-1879), en la forma de Coprínceps. I no podria ser altrament perquè aquest text suposa l'inici de la transició de la vella cap a la nova Andorra. Transició que s'acabarà, a nivell institucional, amb la Constitució escrita i aprovada el 1993.

La Nova Reforma, ratificada el 1868 per Napoleó III, i que acceptava la seva consideració de Copríncep com a successor del Comte de Foix, establia el dret de vot a tots els caps de casa per escollir el Consell General i el Consell Comunal, separava el càrrec de cònsol del de conseller general i establia el control dels comptes comunals.

Tant al Manual Digest (1748) com al Politar Andorrà (1763) el terme utilitzat era el de Prínceps. El terme però no s'imposà ràpidament sinó tímidament. Així J.A Brutails a La Contume d'Andorre (1904) utilitza en l'apèndix el terme Co-Princes. I en Bonaventura Riberaygua a Les Valls d'Andorra (1946) utilitza el terme Co-Prínceps per a completar la llista del Manual Digest fins al 1945 on es marcaren els Bisbes-Prínceps i els Comtes de Foix i Reis de França. El copríncep Joan Benlloch (1907-1919) encara es farà nomenar Príncep Sobirà.

I el llibre Andorra, el meu País (1963) parlarà només de Prínceps. Els fascicles de Formació Andorrana de l'andorranització realitzada a partir de 1974 utilitzen Co-Príncep, Co- Prínceps i així fins al 1980 en que encara apareix aquest terme escrit separadament per un guió en el llibre Estudi sobre les institucions andorranes d'Enric Paris i Torres. I fins al 1989 en que Pere Moles i Aristot publica Andorra ... sense Co-Prínceps?

L'any 1980 però, Nemesi Marqués publicarà Lleis i Regulacions dels Coprínceps i dels seus Delegats on s'establirà definitivament el terme Coprínceps. Una indivisibilitat també formal d'acord amb la modernitat. El Diccionari de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdica Catalana recull el terme l'any 1982, dient: «Cadascun dels dos senyors que regeixen Andorra».

El 1995, dos anys després de la Constitució de 1993, el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans en diu: «Qualsevol de les dues persones que, a Andorra, són, conjuntament i indivisament, el cap de l'Estat i exerceixen la més alta representació».

La paraula Copríncep és doncs portadora d'una nova sensibilitat que exposa, en un terme propi, la nova idea d'Andorra com a nació, i en paraules de Joan Peruga (2009), l'edifici nacional es configura amb la Nova Reforma de 1866. En Ferran Toledano el 2005 parla en el seu cas de «procés de reconstrucció de la identitat andorrana moderna, que servirà per donar cobertura ideològica i cohesionar socialment la població». I en Guillem d'Areny i Plandolit ho escriu el 1866 dient que «l'única novedat introduhida és fervos participar més o menos directament en lo Gobern y administració del pays y fervos moralment responsables del resultat», adreçant-se al poble andorrà.

Quan s'és petit no n'hi ha prou a tenir raó en les reivindicacions pròpies. Cal que els grans o els qui tenen el poder te les reconeguin. Però el poder no és només una qüestió de qualitat, també ho és de quantitat. I en el cas d'Andorra, els Coprínceps han estat portadors sempre de poder, en qualitat i quantitat. I això ha estat vàlid històricament i ho continua sent avui, ja no per la seva qualitat pròpia de Coprínceps sino per les seves condicions altres. El Coprincipat i l'andorranitat no es poden entendre separadament. L'un ha forjat l'altra i viceversa.

D'aquí que la figura del Coprincipat té tota la seva vigència. No cal dir que ha estat i és un pilar de l'edifici institucional, nacional i constitucional andorrà. Una especificitat històrica inseparable i constitutiva de la identitat andorrana, des que la coneixem com a tal.

La pèrdua o l'eliminació dels Coprínceps representa la desaparició d'Andorra com a entitat o subjecte polític i com a nació. El poble andorrà és nació i estat en tant que és andorrà. La pèrdua de la seva andorranitat és constitutiva de la seva dissolució, en la confluència de gent diversa que sempre l'ha conformat i avui n'és la màxima expressió.

Els Coprínceps són condició necessària, si bé no suficient, de l'andorranitat.

Els Coprínceps són l'expressió moderna, actual i futura del que han estat anteriorment els senyors. La naturalesa i vivesa de la seva adaptació a les necessitats del nou edifici nacional andorrà ens indica la seva clara pertinença i indissolubilitat respecte d'ell. I existiran mentre aquest edifici existeixi. I han de continuar existint si volem que el nostre edifici nacional perduri.

Avui els cinc pilars de l'edifici nacional andorrà són els seus cinc òrgans constitucionals, els Coprínceps, el Consell General, el Govern, el Consell Superior de la Justícia i els Comuns, tal i com es troben reconeguts el l'Article 98 de la nostra Constitució. Els cinc són indispensables tot i que assegurin parts diferents de l'edifici.

Els Coprínceps, en la seva qualitat de caps de l'Estat n'ostenten la representació més alta, és a dir l'exterior. La seva mateixa condició i situació a l'exterior del país els avala com a garants de la permanència i continuïtat d'Andorra a través de la seva independència (dels altres països).

Aparentment tots els sistemes polítics són possibles. I el d'Andorra és el de Coprincipat parlamentari. Però Andorra i la seva història ens ha confirmat que només ha assolit la seva independència amb el Coprincipat parlamentari, amb cap altre règim polític més. I li ha costat 715 anys. Els països petits tenen avantatges, però també inconvenients.

Anar contra el Coprincipat avui, tant si és des de dins com si és des de fora, és anar contra Andorra, el que ha estat, el que és i el que pot ésser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.