• És una vergonya que la RN20 encara travessi la població d'Acs-dels-Termes

Foto: TONY LARA

Tinc molts dubtes existencialistes. Em costa escollir entre el vestit de núvia de Poppy Delevigne o el de Kim Kardashian. Quan m'enfado i perdo els papers, no sé si és un estirabot de Neardental o un trastorn antisocial de la personalitat, el que es coneix com a psicopatia i que afecta el 6 % de la població. Em pregunten què em sembla el segon disc d'Izal i m'és difícil assegurar si em recorda Vetusta Morla o és una evolució cap a un grup indie. L'edat m'ha fet tornar un cagadubtes perquè de certeses cada cop en tinc menys i van en contrast amb les pors i els temors. N'hi ha de suaus, com els que em provoca escoltar la cançó del Mundial del Brasil i la visió de Pitbull amb aquells pantalons blancs a la cerimònia inaugural, i de forts; un d'ells és recórrer la carretera des del Pas de la Casa fins a Tarascon. Se'm fa més llarga que el darrer últim minut i mig del Sobreviviré de Mónica Naranjo i hi ha revolts més horribles que el corredor de la mort de la presó de San Quintín.

Abans d'afrontar-la cal respirar a fons i, si és possible, haver passat per l'Inúu i sotmetre's a una sessió de la tècnica Makko-Ho, que alleuja l'estrès i augmenta l'energia i la concentració. La meva profunda admiració pels xofers de Novatel que la fan cada dia per assegurar el servei entre Andorra la Vella i Tolosa i per altres conductors que hi han de passar amb més freqüència que jo, amb la sensació de ser Marco Polo a la ruta de la seda. Curiosament, però, no he vist que la RN20 figuri en cap llista de les carreteres d'alt risc com la de Yungas, a la serralada dels Andes, la de les muntanyes Taihang, amb el túnel de Guoilang a la Xina, la de Yakutsh a Sibèria o la de Taroke Gorge a Taiwan.

És cert que l'orografia no permet fer treballs espectaculars però és una vergonya que encara s'hagi de travessar la població d'Acs-dels-Termes, amb un asfalt que té tantes cicatrius com els pits de la Pamela Anderson. Trobar-te obert el Túnel de Foix és una autèntica loteria i el del Puymorens tanca una pila de mesos, l'any. L'odissea viària es complementa amb els controls de la volante, la poca eficàcia en la neteja de la neu a la calçada, el risc que travessi un ós, un isard o un llop fugit de la reserva d'Orlu i l'oferta de serveis. Hi ha locals a peu de carretera més propis de la conquesta de l'Oest i de l'època de les diligències, que del segle XXI, hotels amb Norman Bates, el de Psicosi, a la recepció, restaurants més desfasats que el subcomandante Marcos i cafeteries on esperes trobar Pat Garrett a punt de disparar sobre Billy el Nen.

Pots arribar a pagar un trist entrepà, sense tomàquet i oli per suposat a preu d'urani enriquit i una llauna de refresc com si fos la sang de Leprechaun, aquella criatura de la mitologia irlandesa. I encara que posis la carona de Piper Chapman a la nova temporada d'Orange is the new black, els cambrers no et faran ni cap rebaixa, ni tindran cap consideració perquè la paraula escrúpols els sona a illa grega. Són l'adaptació, en versió de l'Arièja, de l'Estupiña, un personatge de la novel·la Fortunata i Jacinta de Pérez Galdós que regenta una botiga de roba a la plaça Mayor de Madrid i per a ell, els clients són una murga.

Al llarg de la RN20, tret d'algunes excepcions, a la majoria d'establiments et vénen ganes de girar cua perquè t'atenen amb cara de fàstic, de ressentit amb el món, d'amargat de naixement, de dropo, d'envilit per la rutina i amb el mateix rictus de peix bullit tant si els demanes un croissant com si els parles dels punts febles de l'ús del neptuni com a base de la càrrega de fissió. Per això, quan arribes a trobar algú en aquell trajecte que treballa de gust hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. N'hi ha, però pocs. Amb amabilitat i atenció, i amb un valor afegit que no té preu: l'alegria.

Faig aquell eix viari --i no és cap eufemisme-- sovint i, pel moment, a banda de l'atenció en algun local d'Acs-dels-Termes l'única alegria que tinc és quan arribo a destí, sigui Tolosa o Sant Julià de Lòria. La propera serà quan es confirmi l'anunci fet divendres passat pel Copríncep francès François Hollande de reprendre els treballs de la carretera d'accés a Andorra.

Ho va dir a la plaça del poble d'Andorra la Vella tot afegint que «no sé per què aquestes obres es van aturar, però s'han de reprendre» perquè aquesta carretera «és un símbol però també una necessitat», per poder «millorar els intercanvis econòmics». Se'n va tornar a França com va arribar, en helicòpter i amb el record del seu anunci que, a partir d'ara, ja és el títol d'una pel·lícula de la seva excompanya i actriu Julie Gayet. Ça va passer...mais quand? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.