Foto: EL PERIÒDIC

Així hem donat la benvinguda a François Hollande, a una casa andorrana, que només serà seva en 22 hores. Unes hores d'atapeïda agenda, per inaugurar juntament amb el Copríncep Episcopal, la nova seu del Consell General; donar el discurs polític a Casa de la Vall; visitar a tots els comuns i el Centre d'acolliment infantil; a més del sopar i el dinar institucionals. 22 hores, són el que són, i donen pel que donen. Però seran suficients per captar la bellesa del nostre país, per entendre la proximitat de les nostres institucions, però també per percebre la fragilitat de la nostra economia.

El seu discurs polític corresponia al d'un Cap d'Estat qui s'adreça al seu Parlament i al seu Govern. Un discurs del reconeixement a la prudència que Andorra ha mostrat al llarg de la seva història. Una història de la qual ell mateix se'n sent hereu, i responsable del càrrec «adjunt» a la presidència de la República Francesa. En el discurs ha dit el què ja es podia intuir, sense sortir-se del guió del què ha de dir tot Cap d'Estat. Per norma en la resta de països, és el Govern qui escriu els discursos, si més no és qui els valida. A casa nostra no sé qui escriu el discurs (destí) de qui. Hem dóna la sensació que passa una mica a la inversa: «per què un Principat que viu del turisme i dels serveis té la necessitat de disposar d'una fiscalitat moderna, d'unes finances públiques sanejades i de relacions amb Europa? Perquè és el seu destí.»

De fet, no em preocupa qui arriba escriure el discurs. El que sí em preocupa és com acaba el destí d'aquest discurs, sigui quin sigui. En aquest plantejament obert on els fils de la marioneta d'Andorra, estan subjectes als fils francesos del Copríncep, mentre que els seus fils són d'origen alemany, i els ostenta la seva veïna, dels quals desconec qui els mou.

Com deia, en aquest d'imperatius interconnectats, no m'importa qui mou a qui. En aquestes alçades, quan tot està decidit, o més ben dit, on el que es decideixi serà per a mi, pel ciutadà, una notícia més del diari, en la que no hauré participat; l'únic que desitjo és que després, el present mantingui oportunitats de futur. L'oportunitat (i responsabilitat) del Copríncep Hollande, és que el seu mandat dura fins al 2017, si tot va bé; així podrà seguir el procés de negociació d'Andorra en l'acord d'associació amb la UE. Esperem que sigui veritat que «França serà més que un amic, un aliat» i que la relació d'Andorra amb França continuarà sent de «confiança i d'amistat, indestructible, i estic segur que continuarem caminant junts». Ho dic perquè caminant tant junts com ens volen fer caminar, com s'equivoquin potser ens acaben trepitjant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.