Foto: EL PERIÒDIC

Una parella d'amics, tots dos invidents, tenen demà la vista prèvia de la seva demanda contra Bankia per recuperar els estalvis de tota la vida que Caja Madrid els va sostreure mitjançant l'estafa de les participacions preferents. Fa dos anys i mig que la Caixa de Blesa i Rato, integrada després en el de Goirigolzarri, es va empassar el fruit del treball i de l'esforç dels meus amics, que per ser cecs han estat més durs i descomunals si cap que els de la mitjana de les víctimes de la despulla institucional que van orquestrar les Caixes controlades pel PP amb la cooperació necessària de la resta de la classe política, l'empresarial i la sindical present en els seus consells d'administració, però en tant la màquina de l'Estat ha funcionat al màxim per canviar un rei per un altre en qüestió de dies, aquestes víctimes de l'Estat mateix, els meus amics cecs entre elles, encara hauran d'esperar setmanes, mesos, anys fins i tot, perquè l'últim vestigi recognoscible de civilitat i equitat que a l'Estat queda, els jutges , aconsegueixin amb les seves sentències aclaparadorament favorables que Bankia els torni el que els pertany.

Avui hi ha com dos reis, el sortint i l'entrant, i mentre el primer va rubricar el Reial Decret pel qual mitjançant el MOU amb els prestadors internacionals es despullava a centenars de milers d'espanyols dels seus béns legítims, atrapats en les preferents, els exegetes del nou asseguren que és una destral en Economia. Si és així, ho tindrà fàcil: un nou Memoràndum d'Entesa, però aquesta vegada amb els espanyols saquejats per l'Estat fallit del qual s'afanya a ostentar, via herència, la direcció. Reintegrar els seus diners (cosa que, per cert, no figura ni en els munificentes propòsits de Podemos) i demanar-los perdó humilment pel calvari patit, com serien les bases d'aquest nou Reial Decret que anul·laria el 24/2012 que amb data de 31 de agost d'aquest any va consagrar la destrucció de l'estalvi popular.

En els meus temps, que ja no són aquests perquè aquests em fan bastant fàstic, enganyar a un cec era el més vil que podia fer-se, el delicte més execrable. Encara han de caminar els meus amics cecs arrossegant pels saturats i lentíssims predis de l'Administració de Justícia, i ni tan sols perquè es castigui els delinqüents que els van enganyar, sinó, tan sols, per recuperar el bastó d'una vellesa digna.

Per a més informació consulti l'edició en paper.