Foto:

La Noemí Rodríguez en un article referent a l'èxit de la recent formació política espanyola Podemos (sorgit a l'entorn del moviment de protesta del 15-M), es referma en mantenir la fe i el somni de l'ascensió d'un Podem a l'andorrana.

El que es plantejava com el I have a dream, s'ha esquinçat al moment, colpejat per una extensa mar de comentaris, tant en el seu bloc, com en el seu Facebook, en una colla d'afirmacions, retrets i justificacions que denoten com és de difícil fer surar un somni a Andorra. Els comentaris d'uns i altres serveixen per avaluar com s'autodefineixen els periodistes, els polítics o els ciutadans anònims.

Serveix per veure com els polítics es defensen entre ells, com si la política representativa fos un ofici, apel·lant a l'orgull argumentant que no tots són iguals; aprofitant per acusar als polítics de sempre, però desaprofitant l'ocasió per a l'autocrítica. No hi ha comentaris més descarnats que els dels polítics, que acostumats a la retòrica punyent, desaprofiten l'ocasió per estendre la mà i obrir un camí amb nous horitzons.

Un llegeix als ciutadans anònims desencantats de la política de partits, indignats d'escoltar la dialèctica de sempre, cansats de les bones persones que no acaben resolen els problemes; els ciutadans demanen fets i no més paraules.

Els comentaris dels periodistes transmeten el mateix desencís dels ciutadans; entenen el joc de la política, però ja no se la creuen ni la comparteixen, amplificant el desencís dels ciutadans i la falta de credibilitat dels partits polítics. És com si els periodistes retransmetessin un partit de futbol amb la parsimònia d'una marxa fúnebre. I de fet, quan aixequen el to, i mostren un cert ímpetu és quan te n'adones que ja no fan de periodistes, sinó que estan al servei d'un grup polític o d'un grup de poder.

Quans grups o moviments en la història d'aquest país han intentat fer un forat i al final han acabats sucumbits en la lògica dels partits, o en la crítica ferotge de l'entorn.

Aquí a Andorra, podríem però, ara per ara, no volem. No és per cap motiu aliè. És senzillament perquè anteposem la nostra nòmina, la professió o la família; o senzillament perquè preval el nostre estatus quo, o el del nostre veí. I és que tenim por, por d'obrir-nos i de confiar en l'altre; i alhora mantenim una patètica comoditat, que als ulls dels nostres avantpassats esdevindríem indignes.

No sé perquè però em recorda el vídeo d'un telèfon recuperat en el fons del mar, d'un estudiant quan gravava des de la seva cabina del creuer, mentre escoltava al patró del vaixell que no es moguessin; ell i tota la resta van morir, mentre que el capità ...

Per a més informació consulti l'edició en paper.