• Poder mantenir-nos com a estat de dret en el futur continuarà depenent, ens agradi o no, del factor educatiu

Foto:

«És ben sabut de tothom que l'ensenyament en ser un dels elements que fonamenten la vida sòcio-política del demà, han de merèixer sempre un lloc privilegiat, en les directrius que regeixen el present d'una col·lectivitat i en les perspectives que, hom preveu, hauran de reglamentar el futur». Això ho escrivia la Lídia Armengol i Vila l'any 1987 en la contraportada del llibre Cent anys d'ensenyament a Andorra de la Roser Bastida i Obiols.

I l'Alícia Marcet en el pròleg del mateix llibre escrivia: «Si bé l'educació es pot senzillament adquirir en el marc de la família o del grup social .... en el nostre món ningú pot prescindir de l'escola ... Els estats ho han tan ben comprès, que tots ells tenen una política escolar, perquè el fet escolar és, bàsicament, un fet polític, en el qual no es juga altra cosa que el futur del mateix Estat».

Vint-i-set anys desprès d'aquestes declaracions assistim a una identificació gairebé absoluta entre educació i ensenyament. La nostra societat situa el corpus principal de l'educació dels infants i dels joves, els futurs ciutadans, en l'escola i per tant en l'ensenyament escolar.

Aquest fet no fa sinó corroborar el paper estratègic de l'escola en assumir la responsabilitat social principal de l'educació, després de com s'ha demostrat, en la realitat dels darrers cent anys, el paper decisiu de l'accés generalitzat a l'educació (primària, secundària, professional i universitària) de cara a possibilitar la transformació de les societats tradicionals i possibilitar-ne el seu desenvolupament.

L'educació és la clau de volta de qualsevol país que vulgui perpetuar-se en el temps.

Fixem-nos en el cas d'Andorra, després de segles d'aspirar a concretar el no ser ni els uns ni els altres, fins al 1993 en que assoleix el reconeixement d'estat de dret. ¿Què havia passat els cents anys anteriors, perquè fossin diferents d'almenys els altres sis-cents anys abans, per cenyir-nos a l'època de vigència dels Pareatges?

La Roser Bastida ens ajuda a aclarir-ho en el seu llibre. A partir de 1882 el Consell General dóna «l'autorització» a instal·lar al país l'ensenyament a les Religioses de la Sagrada Família primer a Canillo, després a Andorra la Vella (1883) i a St. Julià de Lòria (1887). I el 1879 el Consell General decreta que totes les Parròquies «vénen obligades de tenir mestre y mestra de enseñansa». Es tancarà l'etapa en que els Comuns o el clergat, a través de vicaris i beneficiats, s'ocupaven de l'ensenyament, i s'iniciava un procés d'estructuració educativa a través de l'ensenyament a nivell nacional, que s'impregnaria també i ràpidament de la tradicional idiosincràsia del país en aquest tema, donant lloc a la incorporació de les escoles franceses, a partir del 1900 a Sant Julià de Lòria i Andorra la Vella i a Encamp el 1901, a Escaldes-Engordany el 1904 i a Canillo el 1913. I posteriorment de les escoles espanyoles el 1930. Arribant-se a disposar als anys 1980 d'escoles congregacionals, escoles d'ensenyament públic francès, escoles públiques espanyoles i escoles públiques andorranes.

Avui el sistema encara s'ha enriquit més i continua amb aquesta pluralitat o diversitat, admesa i plenament integrada.

Poder mantenir-nos com a estat de dret en el futur continuarà depenent, ens agradi o no, del factor educatiu. L'Antoni Morell ho escrivia el passat 25 de maig al Diari d'Andorra: «Només crec en l'educació ... l'educació consisteix en continguts humans, també rigor, també disciplina i també en màxima competència. L'educació justa, equilibrada, solidària, mestra del grup ... si no hi ha un programa seriós d'educació ho tenim perdut ... L'educació és seriositat, projectes de futur, identitat i universalitat, ensenyar, la qual cosa significa obrir camins, no tancar-los ... Educar és la sola solució d'un país. També justícia, igualtat, fraternitat, creences; el contrari és el buit. Jo penso que a Andorra per ser un país, una comunitat per al futur, ens manca molt ... l'educació és una tasca que no s'acaba mai ... l'escola, els mestres, els professors. Com la sanitat, mai no ha de ser una jugada de pòquer!»

Mantenir Andorra en el concert internacional de nacions avui, ens exigeix encara ser més excel·lents en l'educació. El potencial del nostre país, és la nostra població.

El principal recurs d'Andorra és la seva gent i per tant el potencial dels seus ciutadans és alhora el potencial d'Andorra.

La capacitat de conèixer, d'imaginar i de crear humans no té límits. I aquestes capacitats només són possibles amb una excel·lent, adequada, integradora i integral educació.

La diversitat, en un món cada dia més global ha deixat de ser una realitat per esdevenir una obligació si ens volem considerar part viva d'aquest organisme en evolució constant que constitueix la societat humana. Andorra és una realitat i un projecte de convivència en un espai concret de muntanya sorgit de la confluència de persones i de cultures diverses al llarg del temps, que han decidit autogestionar les seves llibertats d'una manera pròpia i diferent als seus veïns, constituint-se i afirmant-se com a poble o nació.

I aquest espai, alhora cruïlla, l'hem de continuar sent, fent compatible la diversitat amb la identitat, una identitat que es sustenta alhora en la diferenciació aconseguida amb els anys i la que potencialment i conscientment ens interessi desenvolupar, així com a la capacitat integradora de la diversitat.

Educar en la diversitat forma part de la nostra identitat i ens prepara per a la globalització que passa per Europa.

Europa ha esdevingut el nostre nou i principal o exclusiu veí, substituint cada vegada amb més força a França i Espanya.

S'està forjant una nova escala amb veïnatges nous i per tant Europa és el nostre repte en aquest segle XXI.

Com ens hi adaptem tot preservant el fet diferencial o la voluntat de continuar sent nosaltres, és a dir lliures, és el repte.

Sobre Educació, diversitat i Europa, va parlar el passat dia 23 Josep Enric Dallerès i Codina, ambaixador al Consell d'Europa, en el marc del trentè cicle de conferències de la Societat Andorrana de Ciències. I precisament va exposar amb detall la feina realitzada per la presidència andorrana del Consell d'Europa durant el darrer any i la seva preparació. I l'aportació d'Andorra entorn el tema de treball, l'educació, sàviament escollit, consistent en el desenvolupament de l'article 13 de la Convenció del Consell d'Europa que en parla i es troba pendent de concreció.

L'aposta d'Andorra per l'educació no només és encertada estratègicament sinó que és vital per sí mateixa.

Com ho és l'aposta per la presència d'Andorra en pocs, però essencials organismes internacionals.

I el Consell d'Europa n'és un d'ells.

La presència andorrana hi ha de ser amb ambaixada permanent i amb mitjans humans i econòmics suficients per fer rendir la quota fixa que hi hem d'aportar anualment, tant si en traiem profit com si no. I evidentment ens en cal treure de profit. A part del Tribunal d'Estrasburg en el que ja s'hi és present, degudament, el Consell d'Europa ofereix moltes altres portes que condueixen a múltiples passadissos que menen a altres portes franques darrere les quals s'hi poden trobar satisfacció a moltes mancances que l'estat andorrà té i per la seva capacitat no pot satisfer sol.

L'experiència de la presidència de Dallerès, ens ha de fer obrir els ulls en la conveniència d'aprofitar millor aquests organismes, en els quals l'aplicació de la divisa nacional «la unió fa la força», hi troba el seu ple sentit. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.