Foto: il·lustració de jordi casamajor

Entre els plats de cuina andorrana que m'agraden especialment, l'amanida de xicoies hi ocupa un lloc d'honor. El meu sogre les prepara amb una vinagreta de mostassa, d'aquelles barreges d'oli, vinagre, mostassa, sal i pebre que fan els francesos per acompanyar les seves amanides, i sempre estic disposada de menjar-me'n mig bol deixant la resta dels comensals amb porcions més escasses. La majoria de la població del petit gran país comparteix el meu entusiasme. A les VI Jornades Gastronòmiques Andorra a Taula que acaben de començar i tindran lloc fins al 29 de juny, l'amanida de xicoies està sent un dels entrants més populars, i es presenta en plats originals i creatius, tal i com remarcava l'edició barcelonina d'El Periòdic fa uns dies. A Can Manel, «amanida de xicoies, alls tendres i cruixent de donja». A la Borda Raubert, «amanida de xicoies amb rostillons de pernil i fulles de vinagrella, tot aromatitzat amb oli d'herbes aromàtiques». A la presentació de les Jornades, el president de la Unió Hotelera d'Andorra Àlex Armengol inclou les xicoies, ben merescudament, a la llista dels nostres productes autòctons, tradicionals i de proximitat. Val a dir que 12 de 38 restaurants participants de les Jornades ofereixen xicoies en alguna combinació. L'incomparable Albert Villaró va dedicar un himne a les xicoies, «les tres estrelles Michelin de les herbes», a la seva columna setmanal al Diari d'Andorra. «En mengen a Grècia, al Japó, al Magrib, a tot arreu on creixen, que és a la major part del planeta, perquè són plantes molt poc exigents», deia l'Albert, i afegia una frase ben curiosa, la següent: «Però les nostres xicoies, les que broten així que la neu es fon, són especials, circumstancials, efímeres». L'hi he de donar tota la raó. Vet aquí el perquè. Entre les anècdotes més sonades de la meva infància hi havia l'anècdota de l'amanida de dents de lleó, o amanida de pixallits, si així preferiu. Una amiga de la meva mare, una senyora molt posada en les dietes i la vida sana, va llegir un dia en una revista francesa que era molt saludable i poc calòrica l'exquisida amanida de dents de lleó. En assabentar-se que les dents de lleó no eren gens distintes dels pixallits comuns que creixien al pati de la casa, va collir un munt de fulles de pixallits allà mateix i en va fer una amanida. Sí que li va semblar un xic amarga, però se la va empassar per la glòria de la bellesa, fent cas dels savis consells dels francesos. Diu la llegenda que va acabar a urgències, amb una intoxicació del quinze. Des d'aquell dia, al cercle estret d'amics dels meus pares que vivien i treballaven a la capital industrial dels Urals, qualsevol miracle de cuina estrangera de pinta estranya i sospitosa rebia la definició genèrica d'una «amanida de pixallits». Jo sempre vaig pensar que la senyora en qüestió – es deia Victòria – havia malentès alguna cosa a la revista francesa, i que realment no existia cap amanida de pixallits. I no va ser fins el dia de posar-me a escriure aquesta contraportada que em vaig assabentar de que les meves estimades xicoies, menjades, tal i com recomana l'Albert, «amanides amb el mínim denominador: un rajolinet d'oli bo-bo, vinagre de veritat i una mica de sal d'escata gran», eren aquells mateixos pixallits de tota la vida. Tot i així, insisteixo, no són els mateixos. Cada terra dóna un sabor especial a les seves plantes, i una amanida de xicoies com Déu mana és tan irreproduïble a la capital dels Urals com una bona paella en un restaurant de Paris. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.