Foto:

Algun dia d'aquesta setmana m'ha tocat col·laborar amb el tribunal examinador de la UNED. Mentre els alumnes feien la seva feina jo estudiava francès preparant el meu examen de juny: un dia faig de tutora i un altre faré d'alumna seient en un pupitre com ells i intentant fer l'examen el millor possible. Simultàniament al temps del exàmens de finals de maig-primers de juny arriba el temps de les cireres i la cançó francesa de Le Temps des Cerises s'hem fa present perquè m'agrada molt, la vaig conèixer quan era jove; és una cançó del segle XIX, molt popular a França i es gràcies a Ives Montand que s'ha fet internacional. És un poema d'amor que relaciona el temps de collir cireres amb l'esclat de la primavera i la joia de l'amor i les penes que comporta estimar. Si bé «és ben curt el temps de les cireres», sempre se'l porta al cor o bé amb la joia de l'amor o amb el record de la plenitud viscuda. El temps de les cireres retorna cada any per uns els més feliços, amb els refilets del rossinyol i la merla i amb la imatge, que tots els que hem anat a collir cireres tenim molt clara, les arracades vermelles a les orelles; per a altres la melangia i l'enyorament del temps en que collien cireres. Parlant amb l'Amadeu Gallart vàrem recordar que hi havia un altre Temps de les Cireres, la novel·la de Montserrat Roig a qui vaig tenir la sort de conèixer a través d'una amiga comuna, l'Eva Serra Puig, els anys seixanta a la Universitat de Barcelona. Aquesta obra de Montserrat Roig publicada el 1977, és la continuació de Ramona, Adéu i seguida per L'Hora Violet. En conjunt és una trilogia on les dones són les protagonistes, les quals a través de les seves vivències ens expliquen com era la Barcelona dels anys 70. La protagonista del Temps de les Cireres és una dona que retorna després d'un d'exili, que va començar amb la condemna a mort de Grimau a l'abril del 1963 i que s'acaba amb l'execució de Puig Antich el 1974. No és estrany que Montserrat Roig, una dona compromesa en la lluita contra el franquisme ens remarqui aquestes dues dades tant significatives del nostre passat històric on la pena de mort era una realitat.

Jo estimaré sempre El Temps de les Cireres, el passat ja que com diu la cançó, «són els records que es guarden al cor» i el present, i quan vagi a collir cireres em posaré com sempre les arracades vermelles. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.