• La fascinació per descobrir com són les cases dels altres també es cultiva a Andorra?xxxxxxxxx xxxxxxx xxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

Foto: noe

Desconcert generalitzat. El Giro d'Itàlia comença a Irlanda amb una etapa contrarellotge a Belfast, i una dona barbuda actua, i guanya, el festival d'Eurovisió. Confusió, tot i que si hi ha alguna cosa que diferencia l'ésser viu del zombie és la capacitat d'astorament. A l'exterior de l'hospital Nostra Senyora de Meritxell, alguns tècnics d'ambulàncies diuen que no en saben res, de manera oficial, del seu traspàs al Servei Andorrà d'Atenció Sanitària. A l'interior de consultes externes, sala d'espera agònica i maratoniana, gent empipada pel retard i una atmosfera de mala llet, com la que hi devia haver en aquelles universitats de Carolina del Nord quan el primer estudiant negre va intentar accedir al campus.

Revistes desendreçades i amb pàgines arrancades, que no sobreviurien a una datació amb carboni 14, conservades amb formol i amb olor de naftalina. Dues dones les miren i en comenten una d'editada al país i s'esplaien amb explicacions en la secció dedicada a una casa andorrana, pel que diuen, de fantasia. No sé per què ens fascinen tant les cases dels altres. Ja fa anys TV3 va popularitzar un programa que es deia La casa dels famosos que presentava Julià Peiró. A Andorra, a falta d'emissió televisiva, es poden veure cases espectaculars a la revista mensual d'aquest diari que es diu En femení, i a l'Art de viure. Potser n'hi ha d'altres però no les conec i és un apartat, el domèstic aliè, que em motiva tant com una missa neocatecumenal, la peregrinació militar internacional a Lurdes, o els ritus, convencions socials i normes estètiques d'un jueu hasídic.

A Espanya el vaixell insígnia del voyeurisme domèstic, de mirar a través del pany és ¡Hola! Al Regne Unit es va fer molt popular la sèrie The writer's room de The Guardian on escriptors famosos ensenyen els seus llocs d'inspiració, a l'estil de la cabanya de Walden de Henry David Thoreau o de la casa de camp de Thomas Bernhard. Fins i tot hi ha una secció del dominical d'El Pais que ens mostra l'interior d'una casa o d'un pis. Tot i que des del punt de vista més decoratiu que no pas de fer safareig. Això és patrimoni de l'anomenada premsa rosa. Allà, en paper couché i amb les dosis necessàries de photoshop, una filla de famós ens obre les portes del seu impressionant àtic de Madrid o una cantant ens permet entrar, per primera vegada, a la seva moderna i exclusiva mansió. L'espai íntim de les persones genera interès. I no només a les perruqueries. En els reportatges hi trobem famosos mainstream descalços sobre el sofà i amb postures estudiadament relaxades per constatar que la crisi ens afecta a nosaltres però a ells no. Ens mostren el luxe buit i avorrit de les cases de famosos buits i avorrits. Està clar que l'aspecte de les cases - per fora i sobretot per dins- diu molt dels qui hi viuen. A cada foto, l'actriu, el cantant, l'esportista o la folklòrica porten roba diferent i fan coses que no acostumen a fer habitualment, com els polítics en campanya electoral. Hi apareix, per exemple, Julio Iglesias cuinant, Belén Esteban llegint un llibre, o Falete fent esport.

El més delirant però de tots els mitjans és el Hipsters from spain que ens mostra imatges d'aquesta nova raça d'homínids en els seus refugis amb els seus gats, gossos, barbes, bicicletes, camises de quadres, decoracions eclèctiques i un aire de puritanisme atroç: de cafè sense cafeïna, cervesa sense alcohol i fumant vapor d'aigua. Hi ha una excepció en l'exhibició casolana: el llibre John Waters sobre l'actor, director i guionista de cinema. Una casa, a Baltimore (Estats Units) amb llibres, bodegons de plàstic, obres d'art, mobles vintage, butaques de cuir, catifes orientals i, fins i tot, una antiga cadira elèctrica, com la que van comprar la cantant Nico i el cineasta Roman Polanski a la presó d'Alcatraz i que van utilitzar per coure un filet que després es van menjar.

A les senyores de la consulta no els preocupen els hipsters, Nico, ni el calendari de rebaixes que pot convertir Andorra en un país de saldo; tampoc no semblen disposades a avaluar l'impacte de l'arribada al país de la FNAC o si els funcionaris acabaran portant la retallada al Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg. A elles només els preocupa qui són els propietaris de la casa. I sobretot la feina que deu suposar la seva neteja. Sortosament, quan a propòsit de l'inici del Giro d'Itàlia a Irlanda, pensava en aquell carrer de Belfast que es diu Kalàixnikov, a una d'elles la va cridar el metge.

Per a més informació consulti l'edició en paper.